Julian Assange veu a Canes el documental sobre el seu calvari

No hi ha dubte que un dels moments més emotius viscuts en l’actual edició del festival de Canes s’ha produït amb la presència de Julian Assange (inesperada o, en tot cas, no anunciada) a la sala Varda per assistir a la projecció de The six million dolar man, documental d’Eugene Jarecki que, a partir d’imatges pròpies i d’arxiu, fa un seguiment cronològic de les vicissituds del fundador de Wikileaks des que va revelar documents filtrats sobre les clavegueres de la política dita de defensa (essent-ho d’agressió) dels EUA. El film exposa la persecució i el calvari d’Assange amb la voluntat crítica pròpia del director, entre altres obres, de Why we fight (2005), un treball impecable i implacable sobre la política exterior dels EUA dominada per la idea de la supremacia militar. Programat com una “sessió especial”, no pot formar part del palmarès de la secció oficial, però és un ferm candidat al premi Ull d’Or destinat a un dels documentals presentats al festival.

Pel que fa a la secció oficial a concurs, després de la commoció causada per com Jafar Panahi denuncia a Un simple accident la repressió del règim islàmic al seu país, s’hi ha projectat una altra pel·lícula iraniana, Mare i fill, marcada en el seu cas per la carta amb la qual un grup de “cineastes independents iranians defensors de la llibertat” (mantenint-se en l’anonimat per por de les represàlies) van demanar a la direcció del festival que la retirés de la programació perquè accepta les regles de la censura, de manera particular fent que les actrius duguin hijab, una imposició contra la qual lluita el moviment Dona, Vida i Llibertat. El seu director, Saeed Roustaee, precisament va ser arrestat i condemnat a sis mesos de presó per la seva pel·lícula anterior (Leila i els seus germans, presentada a Canes fa tres anys) perquè es va considerar “propaganda” contrària al règim iranià. Rostaee, certament, sembla no voler molestar gaire els qui van condemnar-lo amb un drama familiar, a vegades pròxim al fulletó, en què una dona pateix un gran dolor per la mort del seu fill adolescent en un accident provocat per l’actitud repressiva d’un familiar. Sí, hi ha por i dominació masculina, però, rabejant-se en el dramatisme, Roustaee evita d’alguna manera apuntar cap a un mal sistèmic derivat d’un règim intolerant.

Dirigida pel sud-africà Olivier Hermanus després de Living,el remake de Viure de Kurosawa, una altra pel·lícula presentada a concurs a la secció oficial és The history of sound. Té com a intèrprets dos excel·lents actors, l’escocès Paul Mescal i l’anglès Josh O’Connor, que interpreten un cantant (Lionel) i un compositor (David) que es coneixen de joves a Boston l’any 1917. Tots dos se senten atrets per les cançons populars i senten una atracció mútua que els convertirà en amants. Reclutat David com a soldat a finals de la Primera Guerra Mundial, se separen, però es retroben emprenent junts la recopilació de cançons populars a Maine i enregistrant-les per deixar-ne constància. Després, la vida, amb els diferents desigs de cadascun, els torna a separar i la pel·lícula decau sense haver pres abans prou volada amb una narrativa convencional.