Palma d’Or per a Jafar Panahi i la llibertat a l’Iran

En el discurs de recepció de la Palma d’Or del Festival de Canes, concedida a la seva pel·lícula Un simple accident, el cineasta iranià Jafar Panahi va dir, adreçant-se als iranians, que cal deixar de banda les diferències per aconseguir la llibertat al seu país. També que ningú té dret a dir quin cinema s’ha de fer o no s’ha de fer. Panahi no ha renunciat mai a fer-ne lliurement, en la clandestinitat i amb precarietat, sense sotmetre’s a la censura del règim iranià, que, per això i per la seva activitat política dissident, l’ha empresonat, l’ha condemnat i, mantenint-lo en arrest domiciliari, ha impedit durant anys que sortís del país. De fet, a Un simple accident, Panahi s’inspira en el propi sofriment i el de tants altres a causa de la repressió: un home creu reconèixer qui va torturar-lo; segrestant-lo, vol venjar-se’n, però el possible botxí nega que ho sigui. El film manté la tensió, palpitant-hi sempre un humanisme que fa que la víctima dubti què fer per no convertir-se en botxí.

Com va dir Juliette Binoche, presidenta del jurat, Un simple accident parteix de les tenebres a la recerca d’una llum moral. L’actriu francesa va lliurar la Palma d’Or amb Cate Blanchett, que l’any 2018, en què va presidir el jurat oficial del mateix festival, no va poder entregar personalment a Panahi el premi al millor guió per l’esplèndida Tres cares. Amb la Palma d’Or, el cineasta iranià no només culmina la seva trajectòria a Canes, que va començar fa trenta anys guanyant-hi la Càmera d’Or, a la millor òpera prima, per El globus blanc, amb guió del seu mestre Abbas Kiarostami. A més, s’ha convertit en el tercer director, després de Michelangelo Antonioni i Robert Altman, que ha rebut el màxim guardó dels tres festivals de cinema més importants: Canes, Venècia i Berlín.

El prestigiós Grand Prix va recaure en Sentimental Value, un potent drama del noruec Joachim Trier que, sota la notable influència d’Ingmar Bergman, explora en la relació i les contradiccions entre la creació artística i la vida. Sens dubte, l’altra pel·lícula especialment i justament reconeguda en aquesta edició del festival és O agente secreto (L’agent secret), de Kleber Mendonça Filho, que, expressant a la vegada la seva estima al cinema i a les sales d’exhibició, hi aborda la corrupció i la repressió de la dictadura brasilera a final dels anys setanta. El cineasta brasiler va recollir el premi al millor director i, en nom de l’actor Wagner Moura, a la millor interpretació masculina. El guardó a la millor actriu va ser per a Nadia Melitti, que fa brillar La petite dernière (La filla petita), film dirigit per Hafsia Herzi, encarnant-hi una jove estudiant d’origen algerià que, vivint en un suburbi de París, es resisteix a acceptar el seu lesbianisme, en conflicte amb la seva fe musulmana.