Els falsos viatges de les pintures de Sixena

Un dels arguments que posen sovint les autoritats aragoneses per avalar que la sortida de les pintures murals de Sixena del MNAC no comportarà cap perill per a la seva conservació és que ja han viatjat en anteriors ocasions. El museu de capçalera de l’art català ha sortit al pas ara d’aquestes afirmacions en un comunicat, el primer que envia per defensar-se des que es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem, dimecres de la setmana passada.

“Des de la seva instal·lació al Palau de Montjuïc l’any 1961, el conjunt de les pintures de la sala Capitular del Monestir de Santa Maria de Sixena no ha sortit mai del museu”, precisa la institució. El moviment més important es va produir el 1987, quan es van portar a les reserves del museu en motiu de les obres de remodelació de l’edifici i, per a la reobertura, el 1995, el conjunt es va instal·lar a la seva ubicació actual, on hi porta trenta anys.

“Al llarg d’aquestes tres dècades s’ha pogut constatar que l’emplaçament triat el 1995, aïllat, sense cap paret ni obertures directes a l’exterior, i tractat per aconseguir una qualitat de l’aire i unes condicions climàtiques especialment estables, és idoni per a la conservació de les pintures, les més fràgils de la col·lecció d’art romànic”, subratlla el MNAC en el comunicat. També aprofita per recordar les reflexions de Simona Sajeva, doctora en enginyeria i conservació preventiva de bens culturals i presidenta del Comitè Científic Internacional de Pintura Mural de l’ICOMOS, en l’informe que va aportar el museu al jutjat sobre L’avaluació dels efectes d’eventuals operacions de desmuntatge de la instal·lació actual, transport i remuntatge en la seu d’origen. “Cal considerar que el conjunt pictòric mai ha sigut objecte d’una operació de transport semblant o comparable a la que es portaria a terme en el cas de ser instal·lat a Sixena. Només petites parts de les pintures han estat prestades a altres museus. En tots els casos s‘ha tractat de porcions reduïdes sobre contraxapat (requadres provinents en la majoria dels casos de l’intradós), que garanteix una superfície contínua, uniforme i rígida a les pintures”, raona Sajeva.

Els préstecs realitzats –insisteix el museu– han estat “puntuals” i de petits fragments, i es van dur a terme en uns anys i un context històric en què “encara la disciplina de la conservació preventiva no tenia el desenvolupament que avui té.” Entre els anys 1970 i 1997, fragments que formen part de l’intradós van participar en diferents exposicions. “Donat l’estat de conservació extremadament fràgil de les pintures, que els experts han pogut constatar gràcies a les darreres anàlisis químiques i físiques i als protocols de conservació preventiva implementats en les últimes dècades, des de fa vint-i-vuit anys cap fragment del conjunt museïtzat ha viatjat i les pintures estan excloses de préstec”, assenyalen.

Les exposicions en què van prendre part aquests fragments van tenir lloc al Metropolitan Museum de Nova York (1970), a la Hayward Gallery de Londres (1984), al Museu d’Història de la Ciutat de Girona (1988), al Palau dels Scala de València (1990) i, de nou, al Metropolitan Museum de Nova York (1997).

“Cal aclarir que no és fins als anys 1990 quan els museus comencen a gestionar la conservació de les seves col·leccions des del punt de vista de l’avaluació dels riscos, i el MNAC és el primer de l’Estat que inclou un professional dedicat a aquesta disciplina dins el seu equip de conservadors-restauradors. A la comunitat científica, a l’inici de segle ja existeix consens sobre la idea que la gestió de les col·leccions s’ha de portar a terme a partir de l’avaluació dels riscos, alhora que s’implementen els primers protocols que fixen les condicions que cal tenir en compte per als préstecs d’obres d’art”, reblen.

Una altra informació rellevant que aporta el museu en el seu comunicat és que el 45% de la superfície plana dels arcs i un 25% dels intradossos són reintegracions de les pèrdues de pintura (com a conseqüència de l’incendi que l’obra va patir el 1936) fetes per Josep Gudiol en estuc de guix i pintura al tremp de cola, a la manera de grisalla, entre el 1940 i el 1950. “Aquest mètode de reintegració, aplicat sobre una superfície tan àmplia, suposa un unicum en la història de la conservació-restauració a Catalunya i, com a tal, s’ha de considerar un bé patrimonial a preservar”, apunten. Més recentment, el 2006, aquesta tècnica es va fer servir per a la reconstrucció dels frescos de Mantegna a la capella Ovetari de Parma.

La resolució judicial també obliga a desplaçar a Aragó aquestes intervencions de factura catalana.