Un ‘Giulio Cesare’ per al record

Des del passat diumenge 25 de maig i fins avui pot veure’s al Gran Teatre del Liceu la que, per a molts melòmans, és la millor òpera de Georg Friedrich Händel: Giulio Cesare in Egitto, HWV 17 (1724). Més de vint anys després de la seva darrera programació al Liceu, amb una posada en escena de Herbert Wernicke, ara s’ha escollit la direcció escènica de Calixto Bieito, que ja l’havia dirigit, fa dos anys, a la Dutch National Opera.

Sorprenentment, però, al director de Miranda de Ebro ni se l’ha vist pel teatre, ni tan sols a la roda de premsa i ha decidit deixar la tasca de reposició a la seva col·laboradora Astrid van den Akker. Amb una dramatúrgia de Bettina Auer, una escenografia de Rebecca Ringst i un vestuari d’Ingo Krügler, la veritat és que, una vegada més, Bieito ha mostrat la seva marca de la casa i que com qualsevol marca era tan de preveure com previsible. Amb una evocació al pavelló de l’Aràbia Saudita vist a l’Exposició Universal de Dubai de fa cinc anys, i amb l’afegit d’uns, a vegades, força pesats i buits vídeos de Sarah Derendinger, una vegada més s’ha ratificat que a Bieito li van millor determinats títols de naturalesa nihilista que no la reconversió de magnífics llibrets del barroc, com ho és aquest de Giulio Cesare escrit pel poeta i compositor Nicola Francesco Haym, en un pretès crític i postmodern espectacle d’ambicions, poder i sexe. Lluny queda el resultat assolit per Bieito respecte d’altres muntatges de Giulio Cesare com ara el realitzat per David McVicar el 2005 a Glyndebourne i que va ser dirigit, musicalment, pel mateix director que es pot gaudir al Liceu: William Christie (Buffalo, 1944).

Comencem la valoració destacant el fet històric que, per primera vegada, l’orquestra liceista s’ha presentat en el format barroc amb el corresponent ús d’arcs històrics, corda de tripa, diapasó a 415 Hz i, òbviament, el desplegament d’un discurs sonor que ha fet les delícies del públic. Ha estat l’Orquestra del Liceu, sense cap mena de dubte, la gran triomfadora de la nit i explicita, una vegada més, l’amplitud de la tasca portada a terme pel director musical Josep Pons i que, d’alguna forma, ja es va iniciar amb la Rodelinda de fa uns anys, tot i que en aquella ocasió era amb instruments moderns. No és estrany que Christie hagi destacat, públicament, el gran nivell orquestral assolit i on cal agrair la bona feina del Departament Musical del teatre, amb noms com Josep Maria Armengol i Antoni Pallès.

En paral·lel s’ha comptat amb unes veus que han hagut d’aportar, teatralment, molt d’ells mateixos i on han destacat les veus del contratenor berguedà Xavier Sabata com a Giulio Cesare i la soprano francesa Julie Fuchs com a Cleopatra. Podríem dir que el d’Avià ha posat tota la carn a la graella per sortir-se’n el millor del repte, sent molt conscient dels seus límits per a un rol tan fascinant com exigent. Però si bé s’han escrit coses referents al diapasó, a l’edat del solista o als canvis de color, aquest cronista no es pot estar d’assenyalar la identitat i personalitat pròpia que ha sabut donar Sabata al personatge, malgrat que l’exigència pugui haver mostrat alguns moments més brillants que d’altres. Al seu costat, Julia Fuchs va anar de més a menys i quedaran per al record, amb llàgrimes als ulls, les interpretacions de Se pietà i Piangerò la sorte mia on la complicitat de Christie en l’acompanyament va ser dels de veritat, dramàticament parlant.

Bona impressió va causar-nos el català Jan Antem (Curio), una de les veus condemnades a formar part, aviat, de les referències del nostre panorama. Igualment ens va agradar molt l’Achilla de José Antonio López i un xic menys la resta. Excessivament histriònica la caracterització de Teresa Iervolino com a Cornelia, poc aprofundit el Sesto de Helen Charlston, tot i la important interpretació de l’ària amb baix continu Cara Speme, un voluntariós i teatral Tolomeo de Cameron Shabhazi i un Nireno d’Alberto Miguélez Rouco un pèl tendre i amb possibilitats de més creixement dramàtic.

De totes maneres, malgrat la buidesa generada amb el discurs teatral de Bieito, serà un Giulio Cesare que recordarem per tot allò succeït al fos orquestral on es va ratificar, una vegada més, que han passat coses molt importants. Només ens cal comparar el so orquestral de la formació liceista en el Giulio Cesare de fa més de vint anys, dirigit per Michael Hofstetter, amb el d’aquesta producció.

És evident que s’ha fet un salt qualitatiu i de gran dimensió artística i bo seria prendre’n una major consciència per part de tots els agents musicals existents, inclosa la crítica. Per això, òbviament, aquest Giulio Cesare serà més recordat que pel fet que el fòtil final del muntatge acabi amb tots els personatges de cara al públic asseguts sobre un WC d’or. Un Giulio Cesare per al record.