"Necessito saber què estic dient"

Un mete­o­rit ha escla­tat al bell mig del pop mun­dial. És anglesa, es fot de Mic­hael Jack­son, diu que està farta d'escol­tar lle­tres que no volen dir res, i tre­ba­lla amb ins­tru­ments electrònics com si toqués una gui­tarra acústica.

Publi­carà aquí a finals de mes un disc homònim que al Regne Unit ha cau­sat furor. La pedra gegant vin­guda de l'espai exte­rior es diu Elly Jack­son, es fa dir La Roux (la Pèl-roja), té 21 anys i, a més d'afir­mar sense embuts que al pop d'avui no es can­ten més que bes­ti­e­ses, asse­gura, taxa­tiva: "L'escrip­tura de cançons ha per­dut el seu sen­tit. Fer cançons és ara una cosa molt dife­rent d'escriure cançons. Jo neces­sito saber què estic dient, què sento. No m'agrada això de «Besa'm a través del telèfon». Sem­bles un tap de suro".

Aquest diven­dres tin­drem La Roux al Sonar­vi­llage i podrem com­pro­var que la seva pro­posta electrònica, que beu direc­ta­ment dels anys 80, no és gens ano­dina. Agrada fins i tot als apòcrifs, i només cal escol­tar temes deli­ci­o­sos com Quick­sand, In for the kill, Colour­less colour i Reflec­ti­ons are pro­tec­ti­ons, amb rimes pròpies del millor hip-hop, tona­des dig­nes d'una Ani DiFranco, i un ritme electrònic que et pul­ve­ritza.

Par­lant amb ella per telèfon, durant prop de mitja hora, encara veus més clar que acaba de néixer una estre­lla. No estem assis­tint a l'apa­rició d'una nova Madonna. Sinó a alguna cosa més, que ultra­passa el mite ado­les­cent.

Depeche Mode, Yazoo...
No és que La Roux vagi de can­tau­tora purista amb un sin­te­tit­za­dor a la mà. Això sí, diu veri­tats: "Estic can­sada de lle­tres a l'estil «Baby, et vull veuré més tard; baby, yeah, ho farem al club, yeah». No m'impor­ten. Fuck off! És total­ment estúpid".

La seva prin­ci­pal font d'ins­pi­ració, ens con­fessa, ha estat Vince Clarke, fun­da­dor de Depeche Mode i autor de hits com Just can't get enough, pro­pul­sor de ban­des com Yazoo i Era­sure. La Roux rei­vin­dica aquell so dels 80: "En ter­mes de música pop, crec que és el millor que s'ha fet mai: és feliç, diver­tida, èpica. M'agrada donar un toc feliç a la meva música, però també un aire melancòlic. Crec que la música dels 80 obre una porta al clas­si­cisme, amb cançons pop en el sen­tit lite­ral".

Ella és cons­ci­ent que s'ha ficat en un ter­reny musi­cal molt este­re­o­ti­pat. Això no obs­tant, rei­vin­dica una manera de fer: "M'agrada escriure cançons amb ins­tru­ments natu­rals, però això no vol dir que les hagi de gra­var d'aquesta manera. Hi ha mol­tes cançons d'aquest disc que he escrit i com­post amb una gui­tarra acústica. Després hi he afe­git per­cus­si­ons i ins­tru­ments electrònics. Fins i tot el Thri­ller de Mic­hael Jack­son va començar així. Amb un piano i d'una manera natu­ral. Això no vol dir que vul­guis sonar així". I ho diu una noia que ha cons­truït un "acu­dit" al vol­tant del clàssic del Rei del Pop, Tiger­lily, amb veu d'ultra­tomba inclosa.

Una mica d'èpica
El seu fort és el que diu, a més d'unes melo­dies tre­pi­dants que ha ordit amb la cara oculta del seu pro­jecte musi­cal, Ben Lang­maid. "He escrit les lle­tres perquè siguin escol­ta­des, no com un sim­ple acom­pa­nya­ment, com una cosa que suporta la melo­dia. Alhora, sóc cons­ci­ent que molta gent que escolta pop no li importa la lle­tra, sinó que només bus­quen una bona melo­dia". I de què parla La Roux? Segu­ra­ment del que pot par­lar una noia de 21 anys, tot i que amb un alt sen­tit de la poètica de la quo­ti­di­a­ni­tat. Li agrada citar la paraula èpica. I és que pot­ser la vida urbana a Occi­dent d'avui té molt més d'èpica que de lírica. Les seves cançons són ple­nes de ten­si­ons, d'històries que con­du­ei­xen ràpida­ment de l'amor a l'odi més pro­fund.

"El pit­jor és -diu- no saber què sent la gent que tens al teu vol­tant. Jo sóc molt oberta i em frus­tra veure un amic a qui no pots dir què va mala­ment perquè no ho admet. Sem­pre diuen que tot va bé, però tu saps que no és així i no l'hi pots dir. Aques­tes cançons par­len de gent que tinc al meu vol­tant i amb la qual no puc con­nec­tar. És frus­trant". I ens deixa clar que "no hi ha res del que jo he escrit que no sigui veri­tat, o que no hagi pas­sat". A sobre és sin­cera. ¿El pit­jor d'aquests sis mesos d'èxit?: "El que més m'ha xocat és la pudor dels taxis­tes. Per què no es renta la gent?".