Vorejant la psicodèlia

Els Papa:Noes saben que el pano­rama musi­cal d’aquest país, en l’àmbit indus­trial, no està per enge­gar coets. Això no obs­tant, han fet una clara aposta amb Segona Classe (Edi­ci­ons Sin­gu­lars) per ofe­rir-nos una pro­posta arris­cad a, pot­ser poc explo­rada aquí, lle­vat dels intents d’Adrià Puntí. Par­lem d’una música que beu direc­ta­ment del pop-rock anglo­saxó, amb sons agres­sius a la gui­tarra, crus, i lle­tres tre­ba­lla­des i que vore­gen la psi­codèlia. I molts dobles sen­tits. “El títol del disc ja expressa un doble sen­tit, així com mol­tes de les coses”, asse­gura Albert Jordà, can­tant i lle­trista d’un grup en què també hi figu­ren Gerard Mallorquí (bate­ria), Andrés Quiñones (gui­tar­res) i Lau­ren Pérez (baix).

Els temes del cedé són, segons Jordà, “un reflex del món en què vivim i de nosal­tres matei­xos”. Cançons com Atu­rats en un embús o Tan real són tal­ment això que ens diu el front­man de Papa:Noes. Jordà, per exem­ple, defi­neix el segon tall citat com “una bufe­tada”, i ens en recita uns ver­sos: “El destí s’escriu amb lla­pis / per si cal esbor­rar, / i tu tens la goma”. Mal­grat tot, diu que és opti­mista.

La llen­gua com a mitjà
Jordà asse­gura que se sent ben de gust dins l’escena musi­cal del país. Ells matei­xos es bara­llen “més per l’estil que per l’idi­oma”. “Ens ha fet molt de mal haver inver­tit els ter­mes”, apunta, tot des­ta­cant el “recel” de molts, encara, per la música can­tada en català. I afe­geix: “Volem que se’ns escolti i que sigui la qua­li­tat el que acabi assen­tant-se”.
El can­tant de Papa:Noes diu que se sent pro­per al pop d’autor, que tant està flo­rint al país, amb pro­pos­tes com les d’Antònia Font o Mis­hima. Té a la fono­teca Beck al cos­tat de Mazoni, i no a la vora de Llach. La llen­gua, en defi­ni­tiva, és un mitjà, tot i que Jordà és cons­ci­ent de les tan­ques que han de tra­ves­sar per entrar a segons quins cir­cuits. Als del Pri­ma­vera Sound, per exem­ple, els costa moltíssim con­vi­dar ban­des que can­tin en català, i no en par­lem, del FIB de Benicàssim.

Més enllà de l’electrònica
La banda, tan­ma­teix, sap mirar enda­vant. Amb el seu pri­mer disc, Mono (Música Glo­bal), van decan­tar-se una mica cap a l’electrònica, cosa que han rec­ti­fi­cat amb Segona classe. Han estat qua­tre anys tre­ba­llant-hi. “Com que no teníem dis­cogràfica, no teníem cap pressa, i vam deci­dir eli­mi­nar molta pro­ducció i gra­var els temes així com sor­tis­sin”, indica Jordà. I ha val­gut la pena.