Rares badomies

Una bona claca, entre la qual hi havia la família Claret, va ova­ci­o­nar rei­te­ra­da­ment la fi de Bado­mies, un dels espec­ta­cles de l'edició d'enguany del Cos que més expec­tació havia aixe­cat. Coproduït pel Cen­tre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i l'Escena Naci­o­nal Andor­rana, Bado­mies es va repre­sen­tar dis­sabte pas­sat en un Tea­tre Bar­trina que va regis­trar una bona assistència de públic tot i que no es va arri­bar a omplir l'afo­ra­ment.

La cro­nista no hi podia fal­tar, evi­dent­ment, perquè sem­pre es mos­tra molt interes­sada en tot allò en què el CAER s'implica fins al moll de l'os. D'entrada cal dir que l'autèntica pro­ta­go­nista de l'obra és la música, obra de Miquel Àngel Aguiló, el músic i com­po­si­tor mallorquí res­pon­sa­ble, entre altres par­ti­tu­res, dels arran­ja­ments simfònics de les cançons d'Antònia Font que es van reco­pi­lar a Coser i can­tar. La música i, en segon lloc, els sis músics que la inter­pre­ten, autèntics pro­di­gis de músics-actors capaços de tocar vio­lins, vio­les, vio­lon­cels i con­tra­bai­xos aja­guts a terra, damunt una bàscula cir­cense o fent sal­tets per l'esce­nari i no pas asse­guts, com cor­res­pon a una for­mació de cam­bra. Entre aquests músics hi ha Sergi Claret, direc­tor musi­cal de l'obra, i Jordi Claret, fills del gran vio­li­nista andorrà Gerard Claret, que era al tea­tre. El ter­cer al·lici­ent és la presència d'Alba Sar­raute, actriu excèntrica, acròbata, pallassa i vir­tu­osa del saxo i el cla­ri­net a qui a Bado­mies, però, li falta un punt de con­tenció per a un mun­tatge que, se suposa, està basat en cinc fau­les de La Fon­taine que no es nar­ren sinó que dema­nen a l'espec­ta­dor que faci l'esforç d'anar des­tri­ant-les de la música. És un mun­tatge sub­til i ele­gant (molt encer­tat el ves­tu­ari, que reme­mora el segle XVII, el segle de La Fon­taine) al qual Sar­raute dóna un punt massa tosc que gri­nyola una mica. I a més, les poques coses que diu gai­rebé no s'ente­nen o pot­ser és que amb l'edat la cro­nista es va tor­nant dura d'ore­lla. Això sí, a Bado­mies es nota que l'elenc i la direc­tora, Ester Nadal, s'ho van pas­sar pipa pre­pa­rant el mun­tatge per la joia i opti­misme que tras­pua. Un espec­ta­cle, però, que alguns cops fa la sen­sació de bati­bull, de voler abas­tar massa regis­tres i gèneres i que, en defi­ni­tiva, deixa algun buit en l'espec­ta­dor.

Aquest buit que li va que­dar a la cro­nista el va omplir ràpida­ment el mun­tatge que es va repre­sen­tar imme­di­a­ta­ment després a l'Orfeó Reu­senc, Car­men, un nou invent de Jaume Poli­carpo, ànima de la com­pa­nyia valen­ci­ana Bam­ba­lina Tea­tre Prac­ti­ca­ble, de la qual els espec­ta­dors més devots del Cos conei­xen la solvència i qua­li­tat. Car­men és una recre­ació del mite de Mérimée, immor­ta­lit­zat després per l'òpera de Bizet i que està magnífica­ment inter­pre­tat pels actors i mani­pu­la­dors de tite­lles David Duran, Mercè Tienda i Josep M. Zapa­ter. A des­ta­car, per ori­gi­nal (com a mínim la cro­nista no ho havia vist mai abans), l'escena d'una humana for­ni­cant amb un tite­lla. Però no cal que hi cor­rin. Els mun­tat­ges del Cos només es repre­sen­ten una vegada i prou.