Equilibri

Els pre­ce­dents d'Egos Tea­tre (Rud­di­gore o la nis­saga maleïda i En Joan sense por) pro­jec­ta­ven grans expec­ta­ti­ves sobre el seu següent tre­ball, La casa sota la sorra, un encàrrec del TNC que va obte­nir crítiques elo­gi­o­ses en la seva estrena a Bar­ce­lona i que ostenta cinc nomi­na­ci­ons als pre­mis Butaca. El mun­tatge, que s'ha pogut veure en alguns tea­tres de les comar­ques abans d'arri­bar a Girona per Tem­po­rada Alta (i que es podrà veure en d'altres tea­tres giro­nins després), les com­pleix, però amb alguna reserva. La casa sota la sorra s'ins­pira en el món lite­rari de Joa­quim Carbó, no segueix la trama de la novel·la homònima i situa l'acció en un plató cine­ma­togràfic en què es roden les aven­tu­res de Pere Vidal, de manera que hi ha dos plans, el del film que es roda i el de la rea­li­tat. Sóc de l'opinió que la dra­matúrgia de l'espec­ta­cle, emi­nent­ment juve­nil i no gens infan­til –extrem que hau­ria de que­dar clar quan es fa la pro­moció–, és un pèl con­fusa, fins al punt que no es dis­tin­gei­xen els plans, perquè el regis­tre no varia. En la funció de dilluns, el grup tam­poc no va aca­bar de tro­bar el ritme ade­quat, pot­ser perquè l'horari (16.30 h) tam­poc no acom­pa­nyava.

La casa sota la sorra és un musi­cal rela­ti­va­ment poc musi­cal, en el sen­tit que inclou més text del que és habi­tual i s'equi­li­bren els llen­guat­ges artístics, la qual cosa és posi­tiu. Egos con­ti­nua tren­cant la imatge car­rin­clona de la majo­ria de musi­cals que es feien fins ara en aquest país, inclo­ent un estil d'humor propi, pecu­liar, que s'agra­eix, tant en els tex­tos com en les lle­tres de les cançons. Una iro­nia que fins i tot fa que se'n riguin d'ells matei­xos, quan fan que un dels per­so­nat­ges, en un moment de l'obra, brami les fra­ses: “Odio els musi­cals! Per què tot s'ha de dir can­tant?!” Els refe­rents cine­ma­togràfics i tele­vi­sius, nom­bro­sos, estan al ser­vei de la història en una peça en què el millor és la música, les cançons; el per­so­natge de Felip Mar­lot inter­pre­tat per Albert Mora; la fres­cor, la veu i la bis còmica de Maria San­ta­llu­sia i la poli­valència de Toni Sans, excel·lent actor i còmic, expert ballarí de claqué i bon can­tant, que inter­preta Henry Balua, un sudanès que s'eri­geix en defen­sor de la llen­gua, detec­tant les ber­tra­na­des lingüísti­ques de Vidal i remar­cant-les musi­cal­ment, amb l'ajuda de les tres hie­nes famo­len­ques de la funció ( San­ta­llu­sia, Lali Camps i Anna Alborch) i els seus plo­malls qua­dri­bar­rats.

Un bon espec­ta­cle, amb un ritme i per a un públic ade­quats.