Viatge a través de l'amor

Al final de Viag­gio in Itàlia, una pare­lla en des­com­po­sició s'abraça enmig del caos d'una pro­cessó a Nàpols. El mira­cle d'una recon­ci­li­ació? Real­ment es pot creure que aquesta pare­lla inter­pre­tada per George San­ders i Ingrid Berg­man, que començava a sepa­rar-se de Ros­se­llini, podrà con­viure de nou havent recu­pe­rat l'amor per­dut? Sug­ge­ri­ria que el final de Copia cer­ti­fi­cada ho posa en dubte fins con­tra­dir-ho. En tot cas, a propòsit d'aquesta pel·lícula que Abbas Kia­ros­tami ha rodat a la Tos­cana amb Juli­ette Binoche, que feia temps que havia mani­fes­tat el seu desig de tre­ba­llar amb el cine­asta iranià, la referència al film de Ros­se­llini s'ha con­ver­tit en ine­lu­di­ble. Kia­ros­tami n'havia de ser cons­ci­ent, que pas­sa­ria, encara que el viatge de la seva pare­lla trans­corri al nord d'Itàlia, i no al sud, i que, d'una manera joio­sa­ment des­con­cer­tant, posi en escena no només el final de l'amor i el desig impos­si­ble de recu­pe­rar-lo, sinó el seu nai­xe­ment i fins i tot aquell moment en què la com­pli­ci­tat pot aparèixer junt amb la rutina.

Què havia de pas­sar perquè la seva nova pel·lícula comenci fent vol­tes, i d'alguna manera més sub­til i exten­siva a la vida ho con­ti­nua fent men­tre dura, sobre el tema de l'ori­gi­nal i la còpia en l'esde­ve­nir de l'Art: és Copia cer­ti­fi­cada una mena de còpia de Viag­gio in Ita­lia? Pot­ser Kia­ros­tami ens fa caure en un parany cinèfil, però posem-hi que n'és una vari­ació par­cial, una apro­pi­ació per­so­nal dins d'una pro­posta en què el cine­asta iranià, després d'una sèrie d'experiències radi­cal­ment mini­ma­lis­tes en els últims deu anys, sem­bla reno­var-se, però al cap­da­vall es còpia a ell mateix: hi són els tra­jec­tes en cotxe, tan abun­dants en la seva fil­mo­gra­fia, a través dels quals es va fent pre­sent un pai­satge. També reprèn diver­sa­ment aque­lla ambigüitat pel que fa a la rea­li­tat i la repre­sen­tació: a par­tir del moment en què els pro­ta­go­nis­tes aban­do­nen el joc de seducció per con­ver­tir-se en una pare­lla de fa quinze anys, es pot inter­pre­tar com una ficció d'ells matei­xos? I, com havia fet amb Ten i Shi­rin, hi ha l'explo­ració del ros­tre d'una dona: en aquest cas, tro­bant-se per pri­mer cop amb una star, de l'excep­ci­o­nal Juli­ette Binoche, que, a través de la seva expressió, fa sen­tir la curi­o­si­tat davant d'un des­co­ne­gut, la joiosa incer­tesa de l'ena­mo­ra­ment, la tris­tesa del desa­mor i la nostàlgia d'una feli­ci­tat per­duda.

La riquesa d'aquesta pel·lícula és tan inex­hau­ri­ble (i no ha de moles­tar que des­con­certi o no s'enten­gui perquè s'obre la pos­si­bi­li­tat d'ima­gi­nar) com la capa­ci­tat expres­siva de Juli­ette Binoche, que, per cert, diu haver vol­gut home­nat­jar Ana Mag­nani (atenció a l'escena en què es pinta els lla­vis de ver­mell i es posa unes arra­ca­des davant d'un mirall, havent-hi en el film molts miralls i diver­ses mira­des a la càmera que ens inter­pel·len) amb la seva inter­pre­tació. A la Mag­nani, que va ser amant de Ros­se­llini.