Un sopar fantàstic
Mercè Ibarz presenta la seva tercera novel·la, ‘No parlis de mi quan me'n vagi' (Empúries), un viatge sense nostàlgia als convulsos i polititzats anys 70
la història d'un sopar d'antics amics que fa anys que no
es veuen
“La literatura també té l'element important de ser transmissora d'altres llibres, de cançons, de cinema, de tot el que ens ha conformat com a persones”, explica Mercè Ibarz per presentar una novel·la trufada de referents literaris (“els personatges són lletraferits”) i amb una potent banda sonora de cançons, començant per la que dóna títol a l'obra.
Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha publicat No parlis de mi quan me'n vagi, a Empúries, després de 15 anys de silenci pel que fa a novel·la i després de La terra retirada (1993) i La palmera de blat (1995), ara reeditades per Labutxaca. Periodista, professora, investigadora (amb tres títols dedicats a Rodoreda i dos a Buñuel), també és autora de dos reculls de relats, A la ciutat en obres (2002) i Febre de carrer (2005).
Aquests lapses de temps són els que pot demanar la creació més natural, no marcada pel mercat: “Escric quan tinc coses a dir i hi dedico el temps que necessita cada obra”, ens comenta.
L'obra narra la història d'un sopar d'antics amics que fa anys que no es veuen. “Entre el dia abans del sopar i fins a poc després, es crea una mena de bombolla de temps en què hi entra el present i el passat comuns dels personatges, i els canvis de la ciutat, de la vida”. I tot sense nostàlgia, un estil literari que l'autora sempre s'ha negat a utilitzar.
El sopar l'organitza Valentina Morera, una fotògrafa “que observa el món que l'envolta i per a qui l'amistat és important”. Alguns dels seus convidats són Rat, “un trepa, un polític que entra i surt dels jutjats acusat de fraus; un petit corrupte”, Nela Zubiri, “una penedida d'ETA que ha estat a la presó”, Isi Solís, “una funcionària solitària amb molts recursos en la feina i pocs en la seva vida personal”, i Nil Portolés, “un dibuixant d'èxit avorrit del present”.
Hi ha tres personatges més (Fluxus, la senyora Cogito i Pau Aiguabella) que pertanyen a una part fantàstica de l'obra. “Jo crec que els vius i els morts convivim –afirma Ibarz–, però no en vull explicar res, prefereixo que el lector vagi descobrint qui són i com són, aquests personatges; fins i tot, que un cop llegeixin els fets sorprenents dels darrers capítols, decideixin qui són els vius i qui els morts”.
I encara falta enumerar una veu narradora juganera i canviant que “a mesura que avança la trama és com un espia narratiu, no és omniscient, les coses les sap perquè està allà, les viu amb els personatges i va accelerant el ritme fins a produir les sorpreses del llibre, perquè el lector té premi, al final”, confessa l'autora, i ho rubrica amb un somriure enigmàtic.
Antologia europea
Algunes obres d'Ibarz han estat traduïdes al francès, l'anglès o el castellà. En aquesta, però, es dóna la circumstància que el traductor nord-americà Rowan Ricardo Phillips va demanar-li un fragment del que estava escrivint i ella li va enviar el quart capítol, Nela i les verges. El text va ser escollit pel narrador Aleksandar Hemon per a la segona antologia Best European Fiction (Dalkey Archive Press).
Barcelona també és protagonista. “Acostumo a parlar del que conec; l'espai és important en la meva manera de narrar i, per això, per allà on passo, per allà on visc, és del que escric”. La crítica sempre ha valorat positivament l'obra de Mercè Ibarz, potser per això té les coses clares: “Qui m'ha llegit sap que els meus llibres no defrauden; aquesta és una novel·la treballada que pensa en el lector per oferir-li una història de temes sobre els quals no s'ha parlat gaire de la manera com jo ho faig”.