Juanjo Rovira, ‘homo viator'

Un dia de l'estiu de 1997 m'espe­rava a l'estació de trens de l'Aldea (Baix Ebre) un home a qui encara no conei­xia i que pre­sen­tava a La Bar­raca el seu lli­bre Duna Delta. Era Joan Josep Rovira Cli­ment (Cinc­tor­res, els Ports de More­lla, 1947), de qui vaig anar sabent que tenia una densa bio­gra­fia humana, viat­gera i intel·lec­tual.

L'amic no s'hi va posar per poc: lli­cen­ciat en filo­so­fia per la Uni­ver­si­tat Gre­go­ri­ana de Roma i la Ramon Llull de Bar­ce­lona, i en teo­lo­gia per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Abans, al Semi­nari de Tor­tosa, féu els cur­sos cor­res­po­nents per esde­ve­nir sacer­dot, per la qual cosa llatí, grec i altres llengües, sobre­tot l'ale­many, que domina, van esde­ve­nir fami­li­ars, fins al punt de donar clas­ses.

Secu­la­rit­zat, però ple­na­ment inse­rit en la nova espi­ri­tu­a­li­tat, aus­tera i intensa, dels temps moderns, Rovira pas­seja la seva essència d'homo via­tor (home viat­ger) arreu on va i va a molts llocs, dis­po­sat a ser un cor vaga­bund, com titula un altre dels seus lli­bres (Ed. Columna, 1994), en què, per sota dels seus cels natals, camina a peu i pensa en Hei­deg­ger, el filòsof ale­many de l'ésser i el temps, que segur que també filo­so­fava cami­nant per la Selva Negra germànica.

I bé: Rovira Cli­ment –que, des de Tor­tosa, va fun­dar l'edi­to­rial Cinc­tor­res (en honor al nom del seu poble), que coneix les estan­ces vati­ca­nes, que va orga­nit­zar i fer la Volta en Carro als Països Cata­lans i que ha bio­gra­fiat Pan­xam­pla i el fun­da­dor del Circ Raluy– ara recull en lli­brets molt mane­ja­bles –tal­ment bre­vi­a­ris d'hores– totes les seves aven­tu­res pels camins de la terra i pels camins del pen­sa­ment. Són la sèrie Homo via­tor, de la qual ha publi­cat fins ara dos volums: el pri­mer, El temps i la mirada, i el segon, Històries de maquis als Ports de More­lla, que es poden tro­bar a Cinc­tor­res Club (www.​5torresclub.​com), amb seu a Tor­tosa.

Haig de dir, de seguida, que es tracta d'una prosa molt ben tallada, fruit d'un solatge proveït, jus­ta­ment, de l'art del pas del temps i de saber mirar, per poder veure alguna cosa més enllà i fora del car­ru­sel de vani­tats audi­o­vi­su­als amb què ens tor­tu­ren el cer­vell indi­vi­dual i col·lec­tiu. Perquè “qui no és poeta, no és home”, ens tira per la cara aquest home­not poeta, el qual, com a tal, no creu en les fron­te­res, “perquè em vaig criar entre ani­mals”.

Aques­tes seves obres –tal­ment com les ante­ri­ors Terra Màtria (2003) i l'encara inèdita L'Estat, un mite inne­ces­sari– tras­puen la recon­nexió home-cul­tura-terra que ha acon­se­guit fer, gràcies jus­ta­ment a allu­nyar-se dels cer­cles acadèmics, on l'abs­tracció men­tal mas­tur­batòria s'eleva tant com l'escassa con­sistència del que és dit.

Tal­ment com Mon­cada per Mequi­nensa, Serés i Ibarz pel Cinca i Car­ranza per la ribera ebrenca, Rovira res­cata la humaníssima len­ti­tud del temps, la mirada i l'espai del seu Maes­trat natal. Una obra plena.