Imperi dual

El pri­mer pro­grama de l'any de l'OBC aple­gava obres de dues ter­res com Àustria i Hon­gria, musi­cal­ment fructíferes, uni­des geogràfica­ment pel Danubi i històrica­ment durant dècades sota la dinas­tia Habs­burg. La dua­li­tat de l'imperi es va tras­lla­dar també a la cro­no­lo­gia de les par­ti­tu­res, amb el clas­si­cisme vienès envol­tat pel segle XX magiar. Els intèrprets, tan­ma­teix, pro­ve­nien només de l'antiga capi­tal impe­rial, com Till Fell­ner, que va apor­tar una extrema pul­cri­tud vie­nesa a la seva lec­tura ele­gant i asse­nyada del Con­cert per a piano núm. 23, de Mozart. Això no vol dir que l'emoció fos eva­cu­ada del dis­curs, com un púdic Ada­gio o la magnífica pro­pina, Au Lac de Wallens­tadt, de Liszt, evi­den­ci­a­ven.

Si l'acom­pa­nya­ment orques­tral va ser una mica difús, l'OBC va mos­trar una millor cara en un autor –Haydn– que, com el cotó fluix, no enga­nya.

El direc­tor Chris­tian Arming, en un ben aus­piciós debut, va impri­mir un caràcter més mar­cat a la Sim­fo­nia núm. 70, sobre­tot en el sin­gu­lar final fugat. El so cohe­si­o­nat de la corda –hi va influir el dar­rer de la ina­ca­ba­ble llista de con­cer­ti­nos con­vi­dats?– no va ser cap sor­presa després d'haver escol­tat la peça que obria la sessió, el sen­tit Thre­nos in memo­riam Béla Bartók, de Sándor Veress. Interes­sant com va ser, no hi ha res com Bartók de veri­tat, sobre­tot si és amb una obra majúscula com El man­darí mera­vellós. D'entrada, sem­blava con si Arming tem­perés l'agres­si­vi­tat expres­si­o­nista de la suite, però ben aviat va que­dar clar que el seu gest orde­nava amb extrema pre­cisió els estrats sonors i es recre­ava en els colors més mortífera­ment seduc­tors, ser­vits per una OBC que ha començat el 2011 en bona forma.