Regal de Reis

Mal­grat que Beth ha donat un gir a la seva car­rera amb un disc que agafa com a referència el folk-rock nord-ame­ricà, es fa difícil enten­dre les raons d'aquesta unió de car­tells si no és per la ger­ma­nor que implica mili­tar en la mateixa dis­cogràfica. Això ve al cas, perquè Beth i Gos­sos tenen un públic abso­lu­ta­ment dife­rent. De cul­tura musi­cal, d'ore­lles i d'edat.

Els ner­vis van poder vèncer una Beth que lluita per gua­nyar-se un espai que sem­bla que se li nega pel seu caràcter mediàtic. Gan­gues dels des­do­bla­ments. No canta mala­ment, però li falta empenta escènica, dei­xar-se anar i des­pren­dre's de les papa­llo­nes a l'estómac. Estilísti­ca­ment aporta poc. Les melo­dies de les peces que for­men el seu últim tre­ball es fan ter­ri­ble­ment fami­li­ars. Quan queda sola amb l'acústica a la manera de Joan Baez per can­tar en anglès Deep inside (my own way home), és quan millor se la veu.

Els Gos­sos, en canvi, seguei­xen en plena forma. Ja ho vam dir amb la pre­sen­tació de Dia 1 al Razz­ma­tazz. La banda va enten­dre aquest con­cert al Palau com un regal de Reis i va sua­vit­zar el ritme amb un reper­tori amb nove­tats, com ara l'estrena en directe d'A l'ombra d'un cel bri­llant, que van can­tar acom­pa­nyats de la Biki­mel. El quin­tet mos­tra uns símpto­mes abso­luts de com­pe­ne­tració i madu­resa inter­pre­ta­tiva. Hi ha grup per a estona. Almenys ells saben què volen i han tro­bat un estil per­so­nal i intrans­fe­ri­ble que els con­ver­teix en una for­mació de referència en l'actual pano­rama musi­cal català.