Dones Hoffmann

Amb les seves ambi­en­ta­ci­ons vari­a­des i els seus epi­so­dis banyats de fan­ta­sia romàntica, Les con­tes d'Hoff­mann con­vida a l'excés deco­ra­ti­vista. Però l'obra mes­tra pòstuma d'Offen­bach admet lec­tu­res des­pu­lla­des que subrat­llin la per­so­na­li­tat tur­men­tada del pro­ta­go­nista. Fent de la neces­si­tat vir­tut, Car­les Ortiz signa un mun­tatge pràctic, reci­clant idees d'aquí i d'allà per expli­car la història amb clare­dat.

Si la Simfònica del Vallès va anar de menys a més (el cor segueix sent el punt feble de les pro­duc­ci­ons saba­de­llen­ques), el seu titu­lar Rubén Gimeno es va mos­trar més dis­con­tinu en la lec­tura d'una par­ti­tura pro­blemàtica, aquí amb els frag­ments apòcrifs tra­di­ci­o­nals. Hoff­mann és un dels papers més esgo­ta­dors del reper­tori francès, per tant és com­pren­si­ble que Javier Agulló arribés al límit de les seves for­ces. El cen­tre té nota­ble atrac­tiu líric, però forçar l'agut pot por­tar pro­ble­mes futurs. Amb un Sve­to­zar Ran­ge­lov fent de dolent amb veu de dolent la part més posi­tiva de la repre­sen­tació va ser l'equip femení. Van des­ta­car l'Anto­nia de Maite Albe­rola, de mit­jans impac­tants i cant efu­siu, i el Nick­lausse de Gemma Coma-Ala­bert, amb­dues amb el millor francès a l'esce­nari. No gaire lluny va que­dar la Giu­li­etta (el paper menys lluït en l'edició tra­di­ci­o­nal) de Marta Valero, veu càlida i homogènia, men­tre Saioa Hernández va arri­bar amb potència a l'estra­tos­fera del paper d'Olym­pia, sense dis­si­par els dub­tes de si els papers de soprano lleu­gera són els més adi­ents.