Xiulets tropicals

Gil­berto Gil, una part impor­tant de la història de la música popu­lar bra­si­lera i artista camaleònic, va plan­tar-se al Palau de la Música ves­tit de can­tau­tor i flan­que­jat pel seu fill gui­tar­rista, Bem Gil, i el pres­tigiós vio­lon­cel·lista i pro­duc­tor cari­oca Jaques More­lem­baum: un ele­gant i versàtil for­mat de trio de corda que va ofe­rir un pas­seig selec­tiu per l'obra de Gil. El músic i exmi­nis­tre, amb mig segle de tra­jectòria artística i més de cin­quanta dis­cos publi­cats, pre­su­meix avui en directe de la fres­cor, la salut i el nervi que també con­serva el seu amic Cae­tano Veloso.

Entre les ganes de Bem Gil i el talent de More­lem­baum, Gil­berto Gil va recrear, can­tar i xiu­lar com­po­si­ci­ons seves de totes les èpoques, des dels colors pop del tro­pi­ca­lisme dels 60 (Panes et cir­cen­sis) fins a una nova cançó dedi­cada al casa­ment d'una filla. Ara, no va ser cap exer­cici de nostàlgia: els tres músics van esforçar-se a donar un nou so per tot aquest mate­rial ja clàssic, explo­tant les pos­si­bi­li­tats dels ins­tru­ments. Però el millor de tot va ser la tel·lúrica Não tenho medo da morte, can­tada mera­ve­llo­sa­ment pel músic de Bahia amb l'únic acom­pa­nya­ment de copets a la caixa de la gui­tarra.

Gil­berto Gil, que el 1969 va haver de sor­tir per cames del seu país per sub­ver­siu, està avui en el cen­tre del cànon cul­tu­ral bra­si­ler. Des de l'esce­nari, agra­eix sense embuts el suport de l'empresa patro­ci­na­dora, Petro­bras. Però encara canta amb un aire indòmit que el fa espe­cial.