Deute saldat

Poc més de tres anys han pas­sat des de l'ante­rior (i irre­gu­lar) con­cert de Rolando Villazón al Gran Tea­tre del Liceu, un temps durant el qual el tenor mexicà ha vis­cut un segon període d'atu­rada forçosa del qual ha tor­nat, segons sem­bla, amb dosis més grans de ben­vin­guda prudència. La pre­gunta que devia ron­dar entre la majo­ria del públic que omplia de gom a gom el tea­tre, inclo­sos els villa­zo­nis­tas, iden­ti­fi­ca­bles per les xapes del seu ídol, era “en quin estat de forma sor­tirà el can­tant a l'esce­nari?”. Força bo, i gens afec­tat pel canvi d'última hora de direc­tor –cal aplau­dir la pro­fes­si­o­na­li­tat de Gue­ras­sim Voronkov.

Les carac­terísti­ques que fan de Rolando Villazón un dels can­tants que més ona­des de sim­pa­tia gene­ren roma­nen inal­te­ra­bles: la fer­mesa dels accents; la gene­ro­si­tat de l'expressió, i la cali­desa d'un tim­bre amb la seva incon­fu­si­ble colo­ració fosca. Pot­ser la pro­jecció no és tan franca com abans –més prudència?–, amb la qual cosa l'agut ha per­dut un xic d'esclat, però en canvi d'això sona menys obert i més ben con­tro­lat. La pri­mera part, ínte­gra­ment dedi­cada a Mozart, va sor­pren­dre posi­ti­va­ment no només per un fra­seig allu­nyat, per sort, del tenor nyi­cris amb què massa sovint s'asso­cia aquest reper­tori, sinó també per unes agi­li­tats nego­ci­a­des per Villazón de manera més orgànica que en el disc d'àries de Händel.

Tal com s'espe­rava, la tem­pe­ra­tura emo­ci­o­nal va pujar expo­nen­ci­al­ment en una segona part ita­li­ana, en què només algun excés lacri­mo­gen a L'anima ho stanca podria gene­rar algun retret. L'entu­si­asme es va des­fer­mar amb la pro­pina: Una fur­tiva lacrima, una romança de La del soto del Par­ral i, com ara fa tres anys, Rosó. El deute pen­dent lla­vors ha que­dat sal­dat.