Cuquets i formigues

El Petit de Cal Eril ja acu­mula al sarró un bon gra­pat de cançons. Després de sor­pren­dre el per­so­nal fa un parell d'anys amb l'àlbum juga­ner I les sar­gan­ta­nes al sol, Joan Pons i el seu grup van actuar dis­sabte a Bikini per pre­sen­tar un segon disc, Vol i dol, en què els tons es fan cre­pus­cu­lars i les com­po­si­ci­ons giren al vol­tant del tema clàssic de la mort i l'efímer.

El nou reper­tori del músic de Guis­sona té algu­nes peces que fan pat­xoca. Cen­dres, Cau la neu i Partícules de Déu sonen en directe rodo­nes i con­vin­cents, amb tor­na­des d'impacte i arran­ja­ments ima­gi­na­tius, per bé que comen­cen millor que no aca­ben: el grup acos­tuma a tan­car els temes amb cres­cen­dos ins­tru­men­tals, que a força de repe­tir-se per­den inten­si­tat. Bar­re­ja­des amb el nou mate­rial, van sonar els hits d'I les sar­gan­ta­nes... (Man­do­li­nes tra­larí, la seva versió de La cate­ri­neta), i també unes quan­tes de les peces de la pri­mera maqueta, del 2008, amb un títol amb què ja es dei­xava entre­veure l'obsessió de l'artista per les hores mor­tes i el micro­cos­mos: Per què es gri­llen les pata­tes?

Digueu-ne pop pin­tat de folk, digueu-ne folk pin­tat de pop. Amb el seu estil simpàtic i des­ma­ne­gat; bar­re­jant country, samba, rock i cançons tra­di­ci­o­nals, el Petit ha sabut cons­truir un dels uni­ver­sos més interes­sants de la nova for­nada de grups cata­lans, un uni­vers que ara es con­cen­tra en les for­mi­gues que es men­gen un cuquet en des­com­po­sició. Ho fa a Busca i cap­tura, una altra de les bones cançons de Vol i dol.