L'altre cine francès

El cine francès no només acull cine­as­tes exqui­sits, tal com pre­gona la seva fama en deter­mi­nats àmbits. També pot ser gro­ller i matus­ser, com a Bien­ve­ni­dos al norte, o fal­sa­ment poètic i deci­di­da­ment kitsch. En aquesta dar­rera cate­go­ria hi caben des de Patrice Leconte fins a Jean-Pierre Jeu­net, i hi ha una pel·lícula que fa uns anys em va col­pir amb força com una de les més rubo­rit­zants que hauré vist mai. Es titu­lava El señor Ibra­him y las flo­res del Corán i estava escrita per un tal Eric-Emma­nuel Sch­mitt, novel·lista i dra­ma­turg sem­bla que molt famós a França. Doncs bé, ara Sch­mitt aterra entre nosal­tres per par­tida doble, ja que a Petits crims con­ju­gals, pre­sent a la car­te­llera tea­tral, s'hi ha d'afe­gir Car­tas a Dios, que s'ha deci­dit a diri­gir ell mateix basant-se en una obra pròpia i després de la (dub­tosa) experiència d'Odette, la seva opera prima.

Encara que titu­lada ori­gi­nal­ment Oscar et la Dame Rose, aquest pot­ser és un d'aquells pocs casos en què el títol espa­nyol és molt més fidel al con­tin­gut. En efecte, Car­tas a Dios és una d'aque­lles pel·lícules d'auto­a­juda que ens volen fer creure que la vida és dura però que sem­pre n'apre­nem alguna cosa, encara que sigui a costa d'un nen amb càncer que passa els dar­rers dies amb una mal­hu­mo­rada vene­dora de piz­zes. La cur­si­le­ria, l'espi­ri­tu­a­li­tat d'estar per casa, els mons onírics recre­ats amb increïble mal gust i els tòpics més banals es donen cita per fabri­car un pro­ducte minu­ci­o­sa­ment cal­cu­lat per fer empas­sar el sen­ti­men­ta­lisme més agres­siu com si fos lírica de gran volada. Això no s'ho empassa ningú amb dos dits de front, és clar, i el resul­tat és tan esti­mu­lant com un somnífer.