Sol o en parella

Els Antònia Font han fet un pas enda­vant amb Lam­pa­re­tes, empa­rats per un públic que s'ha mul­ti­pli­cat i que els ha con­ver­tit en sants patrons de la nova gene­ració del pop inde­pen­dent català. El grup ha estat clau en la nos­tra història: ells han llau­rat en temps des­co­rat­ja­dors i han estat els Manel, els Amics de les Arts i com­pa­nyia els que n'han reco­llit els fruits. El que no deixa de resul­tar curiós és com Joan Miquel Oli­ver, com­po­si­tor i lle­trista dels Antònia Font, no ha tin­gut la mateixa aco­llida amb els dis­cos en soli­tari. I això que el reper­tori és igual­ment seu! La música va més enllà dels rao­na­ments tècnics o científics. Per molt que hi hagi crítics que s'escar­ras­sin a teo­rit­zar, ningú té la clau per enten­dre per què Quimi Por­tet o Manolo García arri­ba­ven molt més enllà quan for­ma­ven part d'El Último de la Fila. Gerard Quin­tana tam­poc ha acon­se­guit arra­sar mai com quan és al cos­tat de Josep Thió, un músic amb qui, para­do­xal­ment, no s'hi entén, però s'hi com­ple­menta. Recor­dem que Jag­ger i Ric­hards sem­pre van ser supe­ri­ors amb els Rolling Sto­nes que per sepa­rat, igual que Len­non i McCart­ney van ser més bri­llants amb els Beat­les que indi­vi­du­al­ment.

L'èxit dels Antònia Font, doncs, va més enllà d'una bona com­po­sició o d'una bona lle­tra d'Oli­ver, per molt que sense ell no exis­ti­ria la banda. Tam­poc val a dir que la causa és la pre­ci­osa i sen­si­ble veu de vellut de Pau Debon. És la suma de totes i cadas­cuna de les apor­ta­ci­ons, com també la con­fluència d'unes amis­tats, el fee­ling cre­a­tiu quan són junts i una inex­pli­ca­ble màgia que els atorga una capa­ci­tat de comu­ni­cació directa a l'ànima de la gent. I aquest és el fac­tor del qual crítics i musicòlegs, per molt que hi donin vol­tes, no sabran rao­nar mai el per què. Com en El Último de la Fila, els Sopa, els Rolling i els Beat­les.