Eterna joventut

De sobte un s'adona que hi ha vida musi­cal al país més enllà de les efer­vescències del pop i del recompte a la llista de ven­des. Sonen unes línies melòdiques que ens resul­ten fami­li­ars, iden­ti­fi­ca­bles amb una manera de fer i d'enten­dre la música que ine­vi­ta­ble­ment ens trans­por­ten al pas­sat, però amb una ener­gia i una inten­si­tat que enco­ma­nen vita­li­tat i entu­si­asme. Al damunt de l'esce­nari, qua­tre indi­vi­dus bre­gats que pen­ti­nen cabells blancs i vene­ra­bles cal­bes es trans­for­men en uns xavals amb la il·lusió i la feli­ci­tat gra­vada al ros­tre. El poder de la música que durant trenta anys han com­par­tit sem­bla haver-los con­ce­dit el pri­vi­legi de l'eterna joven­tut. Res­po­nen al nom de Pega­sus i són un exem­ple de constància, per­se­ve­rança i con­vicció en un món, el de la cre­ació artística, tot sovint sotmès als capri­cis dels cor­rents de moda. La prin­ci­pal vir­tut dels inte­grants de Pega­sus resi­deix pre­ci­sa­ment en la fide­li­tat que sem­pre han man­tin­gut envers ells matei­xos, mal­grat que els temps no els hagin estat del tot favo­ra­bles. Aquesta inte­gri­tat és la que els ha pre­miat amb el res­pecte d'un públic que la nit de dimarts va omplir la sala Luz de Gas i va con­ver­tir en una autèntica cele­bració el con­cert on ofe­rien un repàs a les seves tres dècades d'història. Una sessió vibrant amb un Kit­flus espe­ci­al­ment llu­minós als teclats, Rafael Escoté com a pal de paller des de la línia de baix, Santi Arisa en la seva versió d'incom­bus­ti­ble de fura de les fus­tes, Max Sunyer en el vèrtex de les cor­des elèctri­ques i la incor­po­ració de Dan Arisa com a injecció rítmica des del relleu gene­ra­ci­o­nal. El jazz-rock medi­ter­rani segueix volant alt.