El monument al papa

Per com­me­mo­rar la bea­ti­fi­cació del papa Joan Pau II s'ha inau­gu­rat a Roma, davant de l'estació cen­tral, una gran, monu­men­tal, estàtua que repre­senta el papa i que ha cau­sat una polèmica ciu­ta­dana i artística intensa.

Els monu­ments públics d'home­natge a grans per­so­na­li­tats, les estàtues al car­rer, tenen una llarga història de rea­lit­za­ci­ons i polèmiques, des d'època romana fins a avui, pas­sant pel Renai­xe­ment i el neo­clas­si­cisme. Pen­sem només en la columna de Trajà i l'estàtua a cavall de Marc Aureli a Roma, en les estàtues medi­e­vals dels senyors de Verona a cavall, la del con­dot­ti­ere Gat­ta­me­lata a cavall de Dona­te­llo a Pàdua i les estàtues de grans homes que carac­te­rit­zen el segle XIX euro­peu, com el Car­le­many que s'aixeca amb Roland i Oli­ver davant de la cate­dral de Notre-Dame a París. Durant el segle XX la història d'aquest tipus de monu­ments és més com­plexa perquè ha estat el mitjà d'expressió favo­rit dels règims tota­li­ta­ris, des del rea­lisme fei­xista o soci­a­lista pas­sant pels monu­ments a cavall de Franco i l'estàtua de Sad­dam Hus­sein a Bag­dad, des­truïda pels ame­ri­cans només d'entrar a la ciu­tat.

Els monu­ments públics, fins i tot quan són un home­natge a algú, no són pas sem­pre estàtues rea­lis­tes de per­so­nes. En tenim un bon exem­ple a Bar­ce­lona amb l'escul­tura Home­natge a Picasso, d'Antoni Tàpies, prop del parc de la Ciu­ta­de­lla. En aquests casos, el parer de l'artista és molt impor­tant en el debat públic; així ho recor­dava el mateix Tàpies a l'inici dels anys vui­tanta: “La fina­li­tat pública de les obres sedu­eix tots els artis­tes. No vull dir que l'artista esta­bleixi diferències entre una obra d'aquesta mena i tota la resta de la seva pro­ducció, però una escul­tura com Home­natge a Picasso per­met de posar en evidència aquesta aspi­ració a un art que com­pleix una funció social.” Podríem dir gai­rebé el mateix del David i Goliat, d'Antoni Llena, a la Vila Olímpica de Bar­ce­lona.

L'estàtua del papa Wojtyla és una obra donada per l'escul­tor italià Oli­vi­ero Rai­naldi (Cara­ma­nico Terme, 1956), una estàtua de més de cinc metres d'alt, fosa en bronze, que repre­senta la feso­mia del papa Joan Pau II. El cos no hi és com a tal i està repre­sen­tat per una mena d'ampli man­tell, uni­for­me­ment rodó pel dar­rere i total­ment obert pel davant, com una mena de gruta o de cape­lla, es podria dir. El cap, sense coll ni espat­lles, està com sim­ple­ment posat al damunt del cos-man­tell, com si aquest man­tell cobrís la tota­li­tat de l'enver­ga­dura de l'home i simulés una aco­llida amb uns braços oberts invi­si­bles.

Dos són els temes de debat públic: la figura i el lloc on s'ha ins­tal·lat. L'Osser­va­tore Romano no ha romàs indi­fe­rent i ha cri­ti­cat l'estàtua perquè la per­sona repre­sen­tada és difícil de reconèixer. El diari vaticà aplau­deix la idea però cri­tica el resul­tat. Però sem­bla que el pro­jecte, l'esbós, havia estat apro­vat per les matei­xes auto­ri­tats vati­ca­nes i per l'admi­nis­tració naci­o­nal dels Béns Cul­tu­rals. Davant la polèmica gene­rada, ara l'alcalde de Roma s'ha espan­tat i està pre­pa­rat per treure l'estàtua del seu lloc actual si l'opinió de la gent con­ti­nua sent poc posi­tiva.

El gust és una cosa molt per­so­nal, però també cor­res­pon col·lec­ti­va­ment a cada moment social i històric. L'escul­tor hau­ria de tenir un veri­ta­ble sen­tit de l'espai real i de la seva sig­ni­fi­cació, de les pos­si­bi­li­tats i vir­tuts dels mate­ri­als, de les pro­por­ci­ons i de la relació amb el públic del lloc. Sem­pre s'hau­ria de pren­dre l'encàrrec d'una escul­tura pública com el dis­seny d'un objecte urbà més que no pas com una escul­tura. La forma hau­ria de des­pren­dre ener­gia.

Amb l'escul­tura papal de Roma estem molt lluny d'aques­tes qüesti­ons i de la reflexió prèvia que tot encàrrec públic hau­ria de tenir. Però almenys ha gene­rat un debat intens i això és bo per a l'art. Una estàtua de papa davant d'una estació de tren, un dels espais laics per excel·lència, sorprèn i dóna una imatge esbi­ai­xada de la ciu­tat. Els equi­li­bris entre les noci­ons d'art i d'espai públic, de religió i de laïcitat, són deli­cats i s'han de res­pec­tar, en bene­fici d'una con­vivència urbana que de per si és ja fràgil en les nos­tres ciu­tats con­tem­porànies.