La sisena de Mahler

El modest comen­ta­rista se sent des­ar­mat quan s'assa­benta que l'enre­gis­tra­ment de la Sim­fo­nia núm. 6 en la menor, Tràgica, de Mah­ler per part dels matei­xos intèrprets del con­cert del qual par­lem va rebre el premi Grammy a la millor inter­pre­tació orques­tral. Real­ment la San Fran­cisco Symp­hony, quan s'hi posa, és una nota­ble màquina orques­tral, però el ren­di­ment en una extensa gira i en sales poc ade­qua­des al seu poten­cial no sem­pre té el mateix nivell. Així, els dos pri­mers movi­ments, pot­ser per donar satis­facció al comen­ta­rista Marc Vig­nal que se cita en el pro­grama de mà, que diu que Mah­ler va aca­bar amb la inter­pre­tació espi­ri­tual del Ländler per esde­ve­nir música de mal­son, visió d'hor­ror i espec­tre apo­calíptic, van sonar apro­xi­ma­da­ment així. A glops, amb fases d'auto­com­plaença o de pas­si­vi­tat direc­to­rial, va arri­bar el dar­rer movi­ment: Mic­hael Til­son Tho­mas va tan­car, com en el pri­mer, la par­ti­tura i es va posar les piles per diri­gir amb tots els detalls i tota la inten­si­tat un esclat de música i d'inten­ci­o­na­li­tat. N'hi va haver prou per arren­car l'entu­si­asme gene­ral.

Molt Mah­ler aquests dies en què s'ha cele­brat el seu cen­te­nari durant tota la tem­po­rada sobre la base de la pro­gra­mació de l'Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya (OBC), a la qual s'han afe­git les diver­ses sèries musi­cals del país. Tot és qüestió de comu­ni­ca­bi­li­tat, però un es va sen­tir molt més impli­cat en l'excel·lent versió de cam­bra de la Sim­fo­nia núm. 4 que el Mur­tra Ensem­ble, sense direc­tor però amb total con­ven­ci­ment, va ofe­rir diven­dres pas­sat a l'Audi­tori de Santa Coloma de Gra­me­net.