Cultura

La construcció de la memòria

La importància de Semprún rau en el fet que ha escrit una de les cròniques més influents del segle XX

La lec­tura de la bio­gra­fia auto­rit­zada de Jorge Semprún, publi­cada per Tus­quets fa pocs mesos, desil·lusi­ona els que, per ofici o per obsessió, ens entes­tem a saber què hi ha de real en una ficció i què hi ha de ficció en una rea­li­tat, en una vida. En Semprún vida i lite­ra­tura es bar­re­gen de tal manera que totes les seves novel·les sem­blen massa auto­bi­ogràfiques i totes les seves auto­bi­o­gra­fies sem­blen massa novel·lades. El que real­ment importa, però, és que d'aquesta amal­gama de rea­li­tat i ficció surt una de les cròniques més lúcides del que ha estat el segle XX a Europa. La crònica és pos­si­ble perquè ell hi era, a l'Europa del segle XX, amb una par­ti­ci­pació activa, o hiperac­tiva, en alguns dels seus epi­so­dis més sig­ni­fi­ca­tius.

Exi­liat en l'ado­lescència, Semprún va par­ti­ci­par en la Resistència fran­cesa; va ser inter­ro­gat i tor­tu­rat per la Ges­tapo; va sobre­viure al camp de con­cen­tració de Buc­henwald; va mili­tar en el Par­tit Comu­nista Espa­nyol fins a esde­ve­nir-ne el màxim repre­sen­tant a l'inte­rior durant bona part dels anys 50, i es va enfron­tar a la Pas­sionària i Car­ri­llo en un Congrés que va aca­bar amb la seva expulsió per defen­sar unes tesis que poc temps després serien assu­mi­des ple­na­ment pels matei­xos cama­ra­des que l'havien defe­nes­trat.

Efímer minis­tre de Cul­tura en un dels governs González –molt més com­pren­siu, envers les qüesti­ons cata­la­nes, per exem­ple, que Jordi Solé Tura– la seva pro­ducció novel·lística, començada quan encara era mem­bre del PCE, resulta impres­cin­di­ble per conèixer l'evo­lució ideològica i moral de l'Europa sor­gida de la Segona Guerra Mun­dial. Semprún ha estat un per­so­natge idoni per escriure aquesta crònica no només, com ja he dit, perquè hi era sinó perquè la seva impe­ca­ble for­mació filosòfica, afor­tu­na­da­ment eli­tista, li ha permès escriure a par­tir d'una distància poc habi­tual en els que han vis­cut de manera activa les grans con­vul­si­ons de la història. Aquest és, per exem­ple, el mèrit d'El largo viaje, una de les seves pri­me­res novel·les. Per desgràcia, els tes­ti­mo­nis lite­ra­ris sobre els camps d'exter­mini són abun­dants. I els noms d'Amat-Pini­e­lla i de Primo Levi cons­ti­tu­ei­xen una referència obli­gada. Però en la reflexió de Semprún, per sobre de l'emoció hi ha reflexió i distància. Pot­ser perquè, com ell reco­neix, és molt dife­rent anar a parar a un camp d'exter­mini pel sim­ple fet de ser repu­blicà o jueu que anar-hi a con­seqüència d'un acte de guerra –la guerra con­tra l'exèrcit ale­many– per més legítim que sigui.

Aquesta capa­ci­tat de reflexió el porta, per exem­ple, a un diàleg impos­si­ble amb la pro­pietària d'una casa tocant a Buc­henwald, que ell entra a visi­tar el pri­mer dia que surt del camp. Puja al pri­mer pis i s'adona d'allò que ja temia: la xeme­neia del cre­ma­tori és per­fec­ta­ment visi­ble. “Veien vostès les fla­mes del cre­ma­tori?”, pre­gunta, fre­da­ment, a la pro­pietària. Aquesta, de cop i volta, es veu atra­pada i con­testa a la defen­siva: “Els meus dos fills han mort a la guerra”. Semprún res­pon sim­ple­ment: “Així ho espero, que hagin mort”.

Durant els segles XIX i XX la cons­trucció de la memòria col·lec­tiva es feia, sobre­tot, a través de la lite­ra­tura. Josep Pla prou que ho sabia i per això es lamenta tant quan les pri­me­res guies Bae­deker li tren­quen el mono­poli de cons­trucció de la rea­li­tat. Perquè s'enten­gui: la immensa majo­ria dels seus lec­tors sabien de Bru­ges o de Mos­cou allò que ell expli­cava en les seves cròniques i en els seus lli­bres. Ara, la tele­visió és com una immensa i incon­tro­la­ble Bae­deker que ens asfi­xia diària­ment, però durant bona part del segle XX la memòria col·lec­tiva, i per tant la rea­li­tat, s'ha cons­truït encara a través de la lite­ra­tura. Els his­to­ri­a­dors podran tenir la pruïja d'esta­blir científica­ment en què ha con­sis­tit aquest segle XX. Però la importància de Jorge Semprún rau en el fet que ell n'ha escrit una de les cròniques més deci­si­ves i més influ­ents. De ben pocs escrip­tors es pot dir el mateix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.