Gestos màgics

Surt Vanessa Tor­res i dedica un pri­mer “bye, bye” a la sala, dei­xant que la mà palpi en l'aire les hores de tea­tre de 14 anys d'història, a què ara es posa fi. El segon “bye, bye”, enèrgic, ja dins del per­so­natge de par­te­naire enfa­dada, el dedica a Haus­son men­tre fa mutis. El mag, home de recur­sos, engega l'espec­ta­cle amb pro­fes­si­o­na­li­tat. Guar­nit amb jaqueta i cor­bata i mani­pu­lant amb sen­zi­llesa car­tes, boles i mone­des. Una core­o­gra­fia gai­rebé estàtica que juga amb la cama­ra­de­ria del públic.

La màgia és una d'aque­lles arts que sem­pre agra­den a la sobre­taula, però que no tenen la presència que cor­res­pon­dria a la demanda amb els cafès. Her­mann Bonnín reclama més atenció per a la màgia poètica i menys petards per a la còmica, de graciós que increpa el públic amb sor­ne­gue­ria, i la capa­ci­tat de mani­pu­lar els ele­ments del qual queda en un segon pla. Bar­ce­lona és massa gran per poder abraçar les nove­tats màgiques. Com ara, que El Rei de la Màgia ha tras­lla­dat el museu del car­rer de l'Oli i l'ha posat a tocar de les parets del Borràs, al car­rer Jon­que­res. A més d'ense­nyar mate­rial de Carls­ton, Par­tagás i Fu Li Chang, hi han equi­pat un tea­tre on fan fun­ci­ons de dijous a diu­menge, des del març. Brossa també es mera­ve­llava de la botiga que con­ti­nua oberta al car­rer Prin­cesa.

A l'estrena de dime­cres s'hi va veure públic com ara l'amic de Joan Brossa i com­po­si­tor Josep Maria Mes­tres Qua­drenys. “Avui és un dia fona­men­tal”, va sen­ten­ciar sense malen­co­nia, ja asse­gut a l'ombra de la pla­tea. Vicenç Altaió, Jordi Malu­quer, Toni Bar­to­meu, Jordi Martí i Car­les Sala són més habi­tu­als a les estre­nes, però tots eren cons­ci­ents que dime­cres (i fins al 24 de juliol) hi havia un plus d'acom­pa­nya­ment: l'equip del Brossa surt d'on va néixer i es tras­llada a La Seca. Si la inau­gu­ració del Brossa la va pre­si­dir el mateix Joan Brossa, en aquest bye, bye, s'hi va tro­bar a fal­tar la seva com­pa­nya i incan­sa­ble defen­sora, Pepa Llo­pis, que va morir fa tres set­ma­nes. Haus­son va rega­lar a la par­te­naire que tanqués l'espec­ta­cle amb un joc visual de la fac­to­ria Brossa –va des­em­pa­que­tar uns sobres cada cop més petits fins que no s'hi va tro­bar res tan­gi­ble–. Era el final de Poemància, que pre­ci­sa­ment va inau­gu­rar la sala. Ges­tos que aju­den a cosir un relat d'un art que busca on reve­lar-se, amb una poètica que pot ser ten­dra i humana com el d'un nus a la gola, quan un s'aco­mi­ada.