Ni una sola llàgrima

Després de l'èxit amb el qual va cele­brar el seu 40è ani­ver­sari, Sol Picó s'ha deci­dit a diri­gir una obra sense par­ti­ci­par-hi. La coreògrafa valen­ci­ana des­plega el seu arse­nal de postu­res i pas­sos des­ma­ne­gats empa­re­llant-se amb els desa­mors i els mons­tres molt humans de la famosa pel·lícula de Fass­bin­der Les amar­gues llàgri­mes de Petra von Kant. Picó ja no hi és, reem­plaçada per un vistós elenc de cinc balla­rins i dues actrius, i se la troba a fal­tar. Encara que direcció i core­o­gra­fia vin­guin fir­ma­des per ella i tota l'obra traspuï els seus exces­sos i les seves fixa­ci­ons al vol­tant de la defor­mi­tat i els este­re­o­tips, és un tipus de dansa que només ella la fa genial, perquè és veri­ta­ble­ment en ella que s'unei­xen dife­rents mons: amb tot el ves­sant clàssic sem­pre a punt d'emer­gir, encara que d'una manera rocam­bo­lesca, dar­rere de la con­tem­po­raneïtat més autèntica. De la mateixa manera que el títol remet a una base d'imat­ges infan­tils pas­sa­des pel fuet del còmic El Víbora, la tris­tesa de la història s'ha trans­for­mat en histèria, i els mons­tres balla­rins, prou tre­ba­llats com a per­so­natge, ho estan menys quant al movi­ment i no arri­ben a convèncer ni a com­moure. Pel que fa a les actrius Maru Val­di­vi­eso i Vanessa Segura, desen­vo­lu­pen un tre­ball bri­llant però que dins l'amal­gama atro­pe­llada de tota l'obra perd força. Hi ha un moment cap al final en què s'intu­eix el que podria haver estat la clau de l'obra, quan el trio for­mat per Xaro Campo, Vero Cen­doya i Virgínia Gar­cia ballen tre­na­des al vol­tant del pal que pre­si­deix l'esce­nari: una dansa recar­go­lada, las­civa i humorística que tant de bo con­ta­mini la resta de l'obra en el seu rodatge.