El secret d'un estil

El mes d'abril del 1984, quan en Miquel Pai­rolí només tenia 29 anys, ens vam cre­uar unes car­tes arran de l'apa­rició del seu pri­mer relat, El car­rer de la Lle­bre. Jo li vaig dir, com un elogi, que sem­blava escrit per una per­sona més gran, i ell em va con­tes­tar això:

“No em ve de nou. Hi ha altres amics que també m'ho han fet notar: l'Enric Marquès, per exem­ple. No ho sé; jo penso que aquesta impressió ve produïda sobre­tot per l'estil. Des d'aquells anys que feia crítica literària a Presència he anat tre­ba­llant per mirar d'acon­se­guir d'orde­nar l'estil. D'acon­se­guir un estil clar, sonor, una prosa que pugui ser lle­gida en veu alta i que tin­gui una cadència, una clare­dat, una har­mo­nia. No vull escriure d'una manera ner­vi­osa ni a cops de magall, ni m'interessa –com interessa a tants escrip­tors fal­sa­ment pro­gres­sis­tes i à la page– de des­truir les estruc­tu­res del relat o la sin­taxi”.

Aquest és, doncs, el secret de la prosa del Pai­rolí nar­ra­dor i també del Pai­rolí peri­o­dista. El seu estil no era un favor espe­cial cai­gut del cel ni el fruit d'una faci­li­tat natu­ral, sinó de la volun­tat pre­me­di­tada i de l'esforç tenaç per asso­lir la trans­parència desit­jada. Aquesta volun­tat i aquesta dedi­cació van cris­tal·lit­zar de manera ruti­lant en els seus admi­rats die­ta­ris, però allò que impres­si­ona és com­pro­var fins a quin punt aquest estil clar i sonor, orde­nat i harmònic, l'apli­cava igual­ment als seus tex­tos periodístics, ja fos­sin les colum­nes d'El Punt del 1985 i següents o la seva secció diària dels últims anys, man­tin­guda esforçada­ment fins als últims mesos. Pai­rolí, que alter­nava la nar­ració cre­a­tiva amb el comen­tari d'actu­a­li­tat, havia tro­bat final­ment en l'arti­cle periodístic un punt de con­junció feliç entre els dos gèneres: un vehi­cle potent d'expressió d'idees i una ocasió de reves­tir-les amb el llen­guatge ade­quat. Con­tem­plava les per­so­nes i els fets amb uns ulls crítics, irònics i àcids, però sem­pre amb una mirada estra­nya­ment serena. No hi trobàvem mai, en els seus tex­tos, les gratuïtes pirotècnies ver­bals, sinó la metòdica sim­pli­ci­tat dels con­cep­tes ama­rada d'una enllu­er­na­dora cadència for­mal.

Per a l'escrip­tor, la clare­dat és una vir­tut; per al peri­o­dista, és una obli­gació, la regla bàsica del seu ofici. El peri­o­dista Miquel Pai­rolí va assu­mir el cim de la clare­dat en la doble accepció del món segons els dic­ci­o­na­ris: una cosa clara és la que és fàcil d'enten­dre i és també la que fa llum o desprèn claror. La prosa periodística de Pai­rolí era a la vegada ente­ne­dora i il·lumi­na­dora: el seu llen­guatge puri­fi­cat es posava al ser­vei d'un pen­sa­ment lúcid, d'una experiència sàvia i d'una ele­vada esta­tura moral.