Jack Johnson enamora Cruïlla

Jack John­son és d'aquells tipus que fan una miqueta de ràbia. Cada cop que mos­trava el seu som­riure d'anunci de pasta de dents, cada vegada que deia “mol­tes gràcies” o “visca Cata­lu­nya” amb mirada ver­go­nyosa o sim­ple­ment quan extreia el seu uke­lele de la funda, aixe­cava ona­des d'admi­ració del sec­tor femení del públic. Sense tenir res que pugui fer-lo des­ta­car de la mit­jana ni sor­tir d'uns paràmetres ama­bles de pop asso­le­llat fac­tu­rat des de les plat­ges de Hawaii. Tal i com can­tava Albert Pla, Jack John­son és l'home que ens roba les xico­tes, aquell noi que qual­se­vol mare vol­dria com a gen­dre i que surt sem­pre molt ben parat encara que faci ver­si­ons del I wanna be your boy­fri­end dels Ramo­nes amb una gui­tarra acústica i omplint el fons de l'esce­nari d'estre­lles. Un noi tan ama­ble que no va dub­tar a con­vi­dar a pujar a l'esce­nari els seus amfi­tri­ons habi­tu­als quan visita la ciu­tat de Bar­ce­lona, el matri­moni for­mat pel doc­tor Edu­ard Esti­vill i Montse Domènech –cone­guts també artísti­ca­ment com Fals­terbo– no per can­tar Puff era un drac màgic però sí per fer-ho amb Home del nord-ame­ricà i intro­duint la tor­nada en català. No cal dir que en aquell moment el fòrum va sucum­bir i les mal­me­ses rajo­les del terra van esmi­co­lar-se encara més. Després del con­cert de John­son, enllaçar amb Delafé y las Flo­res Azu­les va ser un excés de glu­cosa que va ser molt ben accep­tat per un públic que agra­eix no haver de fer un màster com­plert de les dar­re­res tendències musi­cals per saber qui està tocant als esce­na­ris. Després d'aquest mal­ba­ra­ta­ment de som­riu­res i brin­dis a l'ale­gria de viure, l'assistència al fes­ti­val es va reduir nota­ble­ment, però encara va que­dar força gent per dei­xar-se endur per la classe magis­tral de dan­ce­hall de Lee Scratch Perry i Max Romeo, la fusió rockera de Very Pomelo i el funk tan­gen­cial de The Heavy.