The Pepper Pots: avui Girona, demà el món

Diu el seu mànager que The Pep­per Pots volen por­tar la secció de corda que els va acom­pa­nyar diven­dres a l'Audi­tori també al con­cert que ofe­ri­ran dis­sabte que ve a l'Apolo, tot i que l'esce­nari de la sala bar­ce­lo­nina no sigui gaire aco­lli­dor per a setze músics. «Si ells volen por­tar les cor­des, ho faran», hi afe­geix, entre resig­nat i orgullós. I és jus­ta­ment aquesta deter­mi­nació, aquesta volun­tat de men­jar-se el món i de millo­rar en cada disc, en cada con­cert, la que ha con­ver­tit The Pep­per Pots en un grup tre­men­da­ment pro­fes­si­o­nal que, com va dir el pre­sen­ta­dor, Jordi Subirà –exmem­bre del grup–, no ha sor­git de Memp­his ni de Chi­cago, sinó de Girona, però no per això són menors els seus mèrits.

Diven­dres estava pre­vista la sala simfònica amb capa­ci­tat reduïda, però final­ment es va omplir gai­rebé tot l'afo­ra­ment. Amb un parell de detalls (unes sen­zi­lles esca­les i sobre­tot un Now! il·lumi­nat que cita el títol de l'últim disc) van acon­se­guir una esce­no­gra­fia de somni, reforçada pels ves­tits i els balls de les tres noies, que cre­a­ven un per­fecte con­junt simètric i la il·lusió d'estar assis­tint a un renai­xe­ment de les Supre­mes o les Ronet­tes –home­nat­ja­des unes i altres amb ver­si­ons en clau jamai­cana–, men­tre la banda sonava tan com­pacta com el mur de Spec­tor. El grup ha tro­bat en el soul de sem­pre –ara renas­cut comer­ci­al­ment– una via més directa cap a l'èxit i l'han d'apro­fi­tar.