Agraïments

Des d'aquell Grec del 1998 en què va aparèixer al parc Güell pen­jat d'un abric i amb el som­riure de cala­vera a la cara, Andrés Corc­hero ha repre­sen­tat una de les vies d'entrada més impor­tants del butoh a casa nos­tra, aquesta dansa del Japó postbèl·lic que con­juga llet­jor amb bellesa i movi­ment amb con­tenció, i que ha con­tribuït en gran mesura a l'avant­guarda de la dansa cata­lana.

Camí de silenci era l'obra cre­ada després de mol­tes ana­des i vin­gu­des al Japó mate­ri­a­lit­za­des en 10 anys a la com­pa­nyia de Min Tanaka i les clas­ses de Kazuo Ohno. Aquests van ser els dos grans mes­tres que dona­ren cos a la recerca espe­ro­nada per Sankai Juku l'any 1981, en pre­sen­tar-se al Mer­cat de les Flors tras­bal­sant la con­currència, igual que va pas­sar quan va tor­nar-hi ara fa dos anys.

El 1986 fun­dava la com­pa­nyia Rara­vis, al cos­tat de Rosa Muñoz, i des d'ales­ho­res es forjà un estil propi dins d'aquesta tècnica japo­nesa de pro­pos­tes extre­mes també ano­me­nada Body Weat­her. Ara, aju­dats per la poe­sia de Feliu For­mosa, ara pel piano d'Agustí Fernández, Rara­vis ha sabut cap­tar atmos­fe­res i sen­sa­ci­ons per després cor­po­rit­zar-les en els espec­ta­dors, per molt ama­gats que esti­guin dins l'arma­dura del dia a dia; entrar-hi ha estat el seu objec­tiu.

Arri­bat el moment dels agraïments, Corc­hero ha com­po­sat Odori Gokoro, terme que defi­neix la gràcia d'un intèrpret i que aquests mes­tres, que apa­rei­xen en vídeo dins de l'obra, tenien sobra­da­ment. Com ell, encara que li anava en con­tra el xer­ri­car de les cadi­res noves de la sala Pina Bausch cada cop que algú s'hi bellu­gava.

Odori Gokoro mos­tra aquests dies al Mer­cat de les Flors l'horitzó –defi­nit com un fil­ferro ten­sat– que gua­nya pro­fun­di­tat amb cada nova tex­tura que se sobre­posa a l'apre­nen­tatge vital i cor­po­ral del ballarí, men­tre es mime­titza en mate­ri­als que cobren una major importància en les seves dar­re­res obres: plàstics que l'embo­li­quen com a crisàlide emer­gent; fus­tes incli­na­des en repre­sen­tació d'un espai d'assaig inse­gur; saba­tes de taló que reme­ten a la femi­ni­tat retro­bada. Un “gràcies” pro­jec­tat sege­lla l'espec­ta­cle. En ser sin­cer i com­par­tit, fins i dins del silenci, res­sona.