El que no he vist

Les pel·lícules sobre la força de la volun­tat, el pen­sa­ment posi­tiu i l'auto­su­pe­ració per­so­nal sem­blen ter­ri­tori exclu­siu del cinema de Hollywood, encara que no ho siguin. Aquest crític encara recorda la impressió que, d'ado­les­cent, li va pro­vo­car Rocky, aquell home que pujava i bai­xava esca­les sense parar, i esto­ma­cava un sac de sorra. Segu­ra­ment es tracta d'una degra­dació de la gran filo­so­fia ame­ri­cana, d'Emer­son a Tho­reau, que pro­cla­ma­ven un trans­cen­den­ta­lisme que depe­nia de la volun­tat humana, d'accep­tació de l'uni­vers i d'un mateix. Betty Anne Waters, el cas real d'una dona que va dedi­car la seva vida a demos­trar la innocència del seu germà empre­so­nat, cau ple­na­ment en aquesta cate­go­ria. I a més a més amb les pit­jors eines del subgènere: manca abso­luta de mati­sos i iden­ti­fi­cació de la pro­ta­go­nista amb una mena de màquina imper­so­nal que no té cap altre tret que la seva missió.

Pot­ser Scor­sese o Sch­ra­der farien alguna cosa amb aquest mate­rial, un retrat de l'obsessió i la vida al·luci­nada. Tony Goldwyn no passa de seguir la seva heroïna i fer que Hilary Swank faci cara de con­vicció pro­funda tota la pel·lícula –el títol ori­gi­nal és Con­vic­tion— per tal de fer patir l'espec­ta­dor i demos­trar-li la for­ta­lesa d'aque­lla dona. Amb mi, els ho con­fesso, no ho ha acon­se­guit. A mi m'interes­sava el per­so­natge del germà, sem­pre tan­cat men­tre la seva redemp­tora corre pels car­rers de la ciu­tat. Aquest era el tema de la pel·lícula: què pot fer una per­sona en aques­tes cir­cumstàncies, en què pensa, qui­nes són les seves obses­si­ons, segu­ra­ment més interes­sants que les de la ger­mana. Per això es podria dir que el millor de Betty Anne Waters suc­ce­eix fora de camp.