Verificació d'un bon pianista

En el con­cert final del premi Maria Canals d'enguany va cau­sar impressió la gran capa­ci­tat tècnica i expres­siva d'un jove pia­nista polonès de 22 anys, Mateusz Borowiak, com vam poder reflec­tir en la crítica publi­cada en aquest diari l'1 d'abril. Ara vam viat­jar fins a Cam­pro­don per veri­fi­car si aque­lla bona sen­sació es con­fir­mava en un reci­tal indi­vi­dual. El mateix Borowiak, en recor­dar-li la seva actu­ació al Palau de la Música, ens va dir: “És que en aque­lla final hi havia molta ener­gia.” Borowiak ens va ofe­rir un pro­grama no gaire usual. Va començar amb una de les sona­tes de viatge de Mozart. La KV 311, aca­bada a Mann­heim el novem­bre de 1777 en el decurs del seu llarg viatge a París. Mozart, que fins a les dar­re­res sona­tes no va uti­lit­zar el pia­no­forte, devia com­pon­dre aquesta sonata per a un deter­mi­nat tipus de clave que poten­ci­ava l'expressió en les dinàmiques més que no pas en l'apro­fun­di­ment. En certs moments, per la inter­pre­tació vir­tu­osa de Borowiak, ens va sem­blar com si toqués Scar­latti. El tre­ball d'inves­ti­gació de l'intèrpret era nota­ble, ja que, per exem­ple, al final del segon movi­ment va fer un cres­cendo amb un acu­rat pedal que ens va obrir un món sonor insòlit. I de la resta, a l'hora que un deta­llisme extrem, ens en va donar una versió quasi orques­tral amb un gava­dal de recur­sos que no s'acos­tu­men a sen­tir en la inter­pre­tació canònica d'aquesta sonata. La va seguir un enllu­er­na­dor Impromptu núm. 3, de Franz Schu­bert. Va con­ti­nuar amb el número 4 i qua­tre masur­ques de Cho­pin, dites de manera més aviat inte­ri­o­rit­zada. Va extreure de la Tri­ana,d'Albéniz, efec­tes inoïts en detri­ment d'una línea expres­siva en algun moment embro­llada i se'ns va posar a la but­xaca amb la pri­mera pro­pina, el Scherzo núm. 3 op.39, de Cho­pin. Hi va afe­gir encara una masurca sen­si­ble de collita pròpia.