cultura

Un artista apaivagat pel Loira

Josep Grau-Gar­riga havia vis­cut a Bar­ce­lona, a París el 1958, i havia viat­jat molt, a França, als Estats Units –un any a Nova York– i a d'altres països. Durant els anys vui­tanta li va entrar la neces­si­tat d'allu­nyar-se de la gran ciu­tat. Pri­mer va voler com­prar-se una casa al Camp de Tar­ra­gona, perquè la seva mare era de la Selva del Camp. També va mirar cap a l'Empordà. Però el 1989 es va deci­dir per la regió del Loira. Aquell any, el del Bicen­te­nari de la Revo­lució Fran­cesa, va fer una sèrie d'expo­si­ci­ons a Angers i també un mun­tatge de tapis­sos dins del cas­tell.

La relació de Grau-Gar­riga amb l'Anjou havia començat molt abans. El 1957 el mes­tre francès de la tapis­se­ria Jean Lurçat li havia fet des­co­brir la llum del Loira. Ell se n'havia ena­mo­rat. Ara feia més de vint anys que hi vivia. La gent el conei­xia i l'apre­ci­ava, el res­pec­tava. La ins­pi­ració que li venia a la vora del Loira era ben dife­rent de la de la seva enyo­rada Cata­lu­nya. Tre­ba­llava en un taller ampli al cos­tat d'una antiga escola que ell havia reha­bi­li­tat, una caseta petita, de poble, a Saint-Mat­hu­rin-sur-Loire, una mica als afo­res d'Angers, la capi­tal de l'antic Anjou. Allà con­ti­nu­ava expe­ri­men­tant noves tex­tu­res i mate­ri­als, inten­tant sem­pre que la matèria, pin­tada o cons­truïda, tingués con­tundència i volum.

El pai­satge que l'envol­tava era plàcid, pacífic, ins­pi­ra­dor. Davant de casa seva, la línia contínua del Loira és un horitzó fix i bellu­gadís alhora; un tros de pas­sat històric i natu­ral. Ell, que no havia vis­cut mai a la natura –tret pot­ser de la seva infància quan acom­pa­nyava la mare a ter­res tar­ra­go­ni­nes–, que no havia tas­tat mai el gust de la vida sense soroll, es va impreg­nar de natu­ra­lesa, va esde­ve­nir d'alguna manera pai­sat­gista.

El seu fill l'aju­dava a man­te­nir el lli­gam que ell neces­si­tava amb Cata­lu­nya. Però el seu exili volun­tari li va per­me­tre de començar una segona vida, sobre­tot fami­liar, però també clara­ment artística. El reno­va­dor del tapís a Cata­lu­nya i a Europa va saber asso­ciar dos mons ben dife­rents. Així, el 1993 va fer un con­junt d'obres ano­me­nat Sèrie ange­vina, un home­natge al pai­satge d'aquesta seva nova pàtria d'adopció, però també a la història i a la seva visió de l'art.

Grau inte­grava el tei­xit a la pin­tura, incor­po­rava objec­tes al paper i al cartró, bus­cava i bus­cava. L'art, que no és mai neu­tre, es va impreg­nar de l'entorn. Ell hi inte­grava la història del tapís d'allà, el segle XVIII, el tei­xit jac­quard, els blaus d'ultra­mar que li resul­ta­ven de l'obser­vació del cel i de l'aigua, del sol i de l'ombra. La llum a Angers no és la llum de Cata­lu­nya i els mati­sos de la natu­ra­lesa no poden no reflec­tir-se en l'obra cre­ada per l'home.

Per això hi ha un Grau-Gar­riga d'abans i un artista que marca una pauta nova després del canvi de vida que va repre­sen­tar l'allu­nya­ment de Cata­lu­nya i la inte­gració en el pai­satge del Loira. L'agi­tació es va trans­for­mar en obser­vació atenta, la imme­di­a­tesa en distància, la lluita cons­tant en revolta allu­nyada, men­tre l'ampli Loira con­ti­nu­ava des­fi­lant de manera con­ti­nu­ada davant de casa seva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.