Veu i personalitat

Alguns can­tants (el cas més fla­grant seria Nata­lie Des­say) llui­ten con­tra una iden­ti­tat vocal que no és la que els agra­da­ria o, dit d'una altra manera, no tenen la veu que el seu tem­pe­ra­ment demana. I és que la natura aporta uns dons que el talent, la intuïció o l'art s'han d'encar­re­gar d'uti­lit­zar, modi­fi­car o, fins i tot, trans­cen­dir per crear alguna cosa de supe­rior, sem­pre que, tan­ma­teix, s'assu­mei­xin els pro­pis límits. En quin estadi s'ubi­ca­ria Mojca Erd­mann?

Aplau­dida ja l'any pas­sat pel públic de la Schu­bertíada i amb un físic agraït –tot i que uns talons de ver­ti­gen con­ver­tien les puja­des i bai­xa­des de l'esce­nari en un esport de risc–, la soprano ale­ma­nya, amb la seva veu lleu­gera i un punt estreta, de colo­ració infan­til, però emissió segura, sem­bla que és més a prop de les emo­ci­ons poc tras­bal­sa­do­res d'una sou­brette que dels múlti­ples via­ranys anímics del lied romàntic. En la pri­mera part del reci­tal, Erd­mann no va anar més enllà del que la seva veu ofe­ria, ja fos per una curta gamma dinàmica (pocs pianíssims van fer-hi acte de presència) o per cert dis­tan­ci­a­ment expres­siu que que­dava encara més de relleu al cos­tat de la impli­cació del piano de Gerold Huber. Les com­pa­ra­ci­ons són tan odi­o­ses com necessàries i a la mitja part més d'un espec­ta­dor citava el nom de Hanna-Eli­sa­beth Müller, la reve­lació de la set­mana pas­sada a Vila­ber­tran.

Coses de la vida, com Müller, Erd­mann també va millo­rar en la segona part d'un reci­tal que defu­gia dels llocs comuns. Si Schu­mann va capi­ta­lit­zar la pri­mera mei­tat amb els reculls de l'opus 90 i opus 107 (el pro­grama de mà es va obli­dar de l'últim, Abend­lied); amb Strauss, Erd­mann va dei­xar plena constància de la seva vàlua. La dis­lo­cació psíquica i les ondu­la­ci­ons vocals de les cançons d'Ofèlia li van escaure d'allò més i li van donar impuls per donar més relleu als cants d'una altra ànima ado­lo­rida, tot i que menys dese­qui­li­brada, com la Mig­non posada en solfa per Schu­mann. Amb Ollea, cicle a cap­pe­lla que Ari­bert Rei­mann li va dedi­car el 2006, Erd­mann va enllu­er­nar gràcies a la segu­re­tat amb què va ata­car els melis­mes sinu­o­sos, els salts mor­tals d'inter­vals o el pas de veu can­tada a par­lada, alhora que traduïa tota la força expres­siva d'unes cançons gens fàcils. Veu i per­so­na­li­tat van estar del tot d'acord.