cultura

Pas doble i endavant

El gironí Isaki Lacuesta presenta a Sant Sebastià un fascinant díptic africà amb Miquel Barceló el mateix dia que Terence Davies hi du un melodrama sublim

Lacuesta aporta la seva mirada de cineasta, que va “més enllà
de l'experiència d'un turista”

Una vegada Miquel Bar­celó va par­lar a Isaki Lacu­esta, i a la coguio­nista Isa Campo, de François Augiéras (1925-1971), un pin­tor i escrip­tor francès que, amb tendència a les experiències extre­mes i a la meta­mor­fosi, va dei­xar escrit que lle­gava a les gene­ra­ci­ons futu­res els fres­cos que havia pin­tat en un búnquer que va dei­xar enter­rat sota la sorra del desert saharià. És veri­tat o una invenció amb vocació de lle­genda? En tot cas, Bar­celó devia ser dels pocs conei­xe­dors d'Augiéras, a qui con­si­dera una mena d'àlter ego, i d'aquesta història que havia de fas­ci­nar per força Lacu­esta, tenint pre­sent el seu gust pels per­so­nat­ges esmu­nye­dis­sos i muda­bles, els enig­mes de la cre­ació, les lle­gen­des, els dobles, les coses ama­ga­des i, per tant, els secrets.

Pas­sat un temps, el cine­asta gironí va rebre, de part de la pro­duc­tora Luisa Mati­enzo, l'encàrrec de diri­gir un docu­men­tal a propòsit de l'última repre­sen­tació de la per­for­mance tea­tral Paso doble, que, junt amb el coreògraf Josef Nadj, Bar­celó tenia pre­vist fer al poblat del país dogon, a Mali, on fa vint anys que habita inter­mi­tent­ment en una cova. Lacu­esta, amb un equip reduït i amic, va anar al lloc africà i, tenint al cap Augiéras, va rodar un mate­rial que en prin­cipi havia de donar lloc a una pel·lícula en què, com és propi del seu cinema, el docu­men­tal es creués amb la ficció. Tan­ma­teix, com explica Lacu­esta, es va tro­bar que, per tal que la bar­reja no anul·lés en aquest cas la força dels diver­sos ingre­di­ents, havia de fer dues pel·lícules, que no dei­xen de con­for­mar un díptic amb múlti­ples res­sonàncies entre elles. L'una és el film de ficció Los pasos dobles i l'altra, el docu­men­tal El cua­derno de barro, que mos­tra de quina manera el pai­satge i la cul­tura del país dogon ins­pi­ren l'obra de Bar­celó. Totes dues han tro­bat un espai en el Fes­ti­val de Sant Sebastià. La pri­mera, que s'estre­narà diven­dres vinent, es va pro­jec­tar ahir en la secció ofi­cial com­pe­ti­tiva, on Lacu­esta retorna dos anys després de Los con­de­na­dos. La segona, que es podrà veure també des de diven­dres per inter­net abans de l'emissió tele­vi­siva, s'exhi­birà avui com un dels espe­ci­als de Zabal­tegi, on el cine­asta va pre­sen­tar l'any pas­sat La noche que no acaba, docu­men­tal sobre Ava Gard­ner.

Imat­ges fas­ci­nants

Los pasos dobles, que conté imat­ges fas­ci­nants del pai­satge desèrtic i dels cos­sos dels intèrprets afri­cans, té com a hipòtesi de ficció la recerca del búnquer enter­rat d'Augiéras, a banda que la seva supo­sada loca­lit­zació sigui una altra, però es desen­vo­lupa nar­ra­ti­va­ment de manera molt lliure obrint cons­tant­ment històries men­tre els per­so­nat­ges muden la iden­ti­tat. Lacu­esta comenta que vol­dria que l'estruc­tura de la pel·lícula, evi­tant les tran­si­ci­ons i les expli­ca­ci­ons, s'assemblés a les pin­tu­res frag­men­ta­des de Bar­celó i, de manera par­ti­cu­lar, a aque­lles rea­lit­za­des a par­tir de l'acció devo­ra­dora de les ter­mi­tes en algu­nes obres en paper del pin­tor. Una pel·lícula puzle, doncs, amb forats i feta vol­gu­da­ment a pedaços. Isaki Lacu­esta explica que va supo­sar que els pai­sat­ges fil­mats a Los pasos dobles podrien fer pen­sar en pel·lícules de Paso­lini com ara Èdip Rei i Medea, però que es va ado­nar que, de fet i en relació amb l'estruc­tura, l'afi­ni­tat més gran és amb Les mil i una nits: “Ho dic perquè Paso­lini es va ins­pi­rar en una obra que és la nar­ració que no té fi. A la meva pel·lícula és com si s'anes­sin començant con­tes sense aca­bar-los.” El relat es va cons­truir a par­tir d'un inter­canvi d'ima­gi­na­ris amb els actors –part dels quals, amics de Miquel Bar­celó– que apa­reix a Los pas­sos dobles com un dels dobles d'Augiéras. “Nosal­tres explicàvem històries i ells repli­ca­ven amb d'altres de sem­blants”, comenta Lacu­esta, que, en relació amb la mirada dels seus dos films, apunta: “No pot ser com la de Bar­celó, que fa vint anys que viu allà, però sí la d'un cine­asta, és a dir, la d'algú que fa estada en un lloc, con­viu durant un temps amb una gent i aporta un tes­ti­moni que va més enllà de l'experiència d'un turista.”

Terence Davies, a con­curs

La secció com­pe­ti­tiva del Fes­ti­val de Sant Sebastià també va pre­sen­tar ahir The deep blue sea, un melo­drama sublim del cine­asta britànic Terence Davies ins­pi­rat en l'obra tea­tral homònima de Terence Rat­ti­gan. Amb una Rac­hel Weisz immensa i un pro­digiós tre­ball amb la tem­po­ra­li­tat nar­ra­tiva, el cine­asta retorna a l'Angla­terra dels anys cin­quanta (la de la seva infància, que tan mera­ve­llo­sa­ment va reflec­tir a Veus dis­tants) mar­cada per la Segona Guerra Mun­dial per posar en escena el drama d'una dona que aban­dona el seu marit i la como­di­tat d'una vida bur­gesa per arris­car-se amb una experiència amo­rosa que li pro­vo­carà dolor (l'asi­me­tria dels sen­ti­ments, el fet que no esti­mem igual) però també li ofe­rirà la pos­si­bi­li­tat de cons­truir una altra vida com a dona. Una obra mes­tra sobre la com­ple­xi­tat dels sen­ti­ments.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.