Moda o realitat històrica?

El rock català ja té musi­cal. El signa Dagoll Dagom amb la com­pli­ci­tat de totes les ban­des que han cedit par­ti­tu­res. El resul­tat és un musi­cal llarg, amb uns movi­ments d'esce­no­gra­fia inces­sants i un públic entre­gat a la música (hi ha qui duia a les espat­lles una este­lada a l'estrena) i que no és gaire exi­gent en la con­sistència de la dra­matúrgia. La peça genera empa­tia entre el públic que als 90 eren joves i també amb els que avui ho són i res­pi­ren una espon­taneïtat irre­fle­xiva. La inter­pre­tació, encapçalada per Mari­ona Cas­ti­llo i Roger Ber­ru­ezo, (i molt ben acom­pa­nyats per les ami­gues ebren­ques Ona Pla i Mònica Vives, l'ambi­va­lent Paula Vives, el còmic Jofre Borràs, un Albert Martínez amb un final bri­llant i l'entre­gat Llo­renç San­ta­ma­ria en el paper de pare que no sap com aju­dar el fill) pateix alguna irre­gu­la­ri­tat per culpa d'uns per­so­nat­ges massa tous, sobre­tot al prin­cipi.

Cop de rock són una cin­quan­tena de frag­ments de temes dels grups de rock en català (al 2004, una exe­cu­tiva dirà que aquesta música no interessa, que allò va ser una ope­ració política de la Gene­ra­li­tat, per gaudi del públic assis­tent al Victòria)que es cusen per fer el ves­tit a un ena­mo­ra­ment d'estiu entre una noia sen­zi­lla i tímida i el can­tant de rock. Hi ha temes de Sopa de Cabra, Lax'n'busto, Gos­sos, Sau, Els Pets, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja t'ho diré i Marc Par­rot, tot i que Bozzo insis­teix que la tria no res­pon a cap volun­tat antològica musi­cal. És a la segona part, on la crisi social es reflec­teix també en l'estat d'un dels inte­grants de la banda, que la trama gua­nya pes. Els movi­ments d'escena es con­te­nen i les bala­des res­pi­ren amb cre­di­bi­li­tat. Si la pri­mera part és una festa dels sen­tits, la segona és una bai­xada als inferns amb el cinisme com a com­pany de viatge.

Joan Lluís Bozzo pre­senta un lli­bret que passa de l'eufòria del 92 al des­en­cant del 2004. Dels Jocs Olímpics i la Bar­ce­lona turística, a l'esvo­ranc del Fòrum de les Cul­tu­res. Acon­se­gueix sal­pe­brar el text amb la justa mesura perquè els tòpics (SGAE, par­tits fat­xes, Fòrum) no enfar­fe­guin. Tam­poc les músiques obli­guen a fer uns girs dramàtics de salt mor­tal per tre­nar la trama. Una altra cosa és que fos neces­sari incloure tan­tes cançons. Per moments, sem­bla que el musi­cal giri cap al con­cert de gran for­mat amb una il·lumi­nació des­ver­go­nyida que enfoca els espec­ta­dors i trenca la quarta paret sense motiu apa­rent. La banda Cop de rock es ven els drets per pagar una des­in­to­xi­cació. Els grups del rock en català, tot i els alt i bai­xos, seguei­xen sent referència i atra­pant públic. La comunió amb l'audiència segueix ben viva: supera la moda és real.