cultura

Quadern de cinema

‘Los pasos dobles', flamant Conxa d'Or a Donosti, amaga un laberint de possibilitats d'interpretació i enceta noves modalitats de pur plaer cinèfil

Les identitats d'Augiéras

Miquel Barceló habita en els intersticis de les dues línies narratives, fent el paper de mèdium

François Augiéras, escrip­tor, pin­tor i espe­rit lliure, és l'enigma sobre el qual Isaki Lacu­esta aixeca Los pasos dobles, pel·lícula gua­nya­dora d'una Conxa d'Or que només es pot con­si­de­rar escan­da­losa des d'una posició de patològica resistència a la capa­ci­tat de sor­presa que el cinema encara porta al seu ADN. Cele­brat per un André Gide a punt de dei­xar aquest món, Augiéras va ser víctima d'abu­sos sexu­als per part del seu oncle, va escriure un pri­mer lli­bre sota el pseudònim d'Abda­llah Cha­amba i va trans­for­mar un búnquer del desert en una Cape­lla Six­tina sal­vatge, que va des­a­parèixer sota la força de l'erosió vandàlica. Explica Los pasos dobles –gai­rebé tot el que sé d'Augiéras (cert o no, veri­tat o lle­genda) li dec a aquesta pel·lícula– que l'artista va deci­dir trans­for­mar un altre búnquer, però que, aquest cop, el va ensor­rar, lle­gant el seu art a uns quimèrics homes del futur. Los pasos dobles, que és mol­tes pel·lícules en una sola, explica, en prin­cipi, dos relats, tot i que reduir aquest tre­ball al con­cepte de relat és, pot­ser, la més reduc­tora de les eti­que­tes: d'una banda, la crònica d'una expe­dició que par­teix a la recerca de la Cape­lla per­duda; de l'altra, la vida (però, sobre­tot, el mite) de François Augiéras, frag­men­tada en tons i regis­tres nar­ra­tius diver­sos, inter­pre­tada per un actor africà (Bokar Dem­bele alias Bouba) que podria ser el per­fecte alter ego de l'artista, un out­si­der del poder colo­nial que va tro­bar la seva veri­ta­ble iden­ti­tat a través de la iden­ti­fi­cació amb l'Altre, gai­rebé com un per­so­natge de Wer­ner Her­zog. I tot això amb la presència de Miquel Bar­celó, que habita en els inters­ti­cis de les dues línies nar­ra­ti­ves, com­plint l'apa­rent paper de mèdium o de dar­rera encar­nació pos­si­ble d'aque­lla força enigmàtica ano­me­nada François Augi­e­ras.

Fa uns dies, Àngel Quin­tana va publi­car en aques­tes pàgines una crítica de Los pasos dobles que apor­tava mol­tes claus de lec­tura. No m'agra­da­ria sumar redundàncies al que ell ha escrit, però sí insis­tir en la idea que Los pasos dobles és una obra com­plexa i, pro­ba­ble­ment, exi­gent, però en cap cas críptica: no és una Cape­lla Six­tina ensor­rada perquè només puguin des­xi­frar-la els espec­ta­dors del futur, sinó que la seva pro­posta és una obra viva que pot (i ha de) ser fruïda de mol­tes mane­res en el pre­sent d'un cinema espa­nyol que no sem­pre es pre­o­cupa, com aquí, a crear llen­guatge i endin­sar-se en ter­res igno­tes.

Wes­tern pur i hete­ro­dox

Hi ha mol­tes mane­res de veure Los pasos dobles: a mi m'ha agra­dat inter­pre­tar-la com un wes­tern puríssim en el fons i hete­ro­dox en les for­mes. Lacu­esta inclou una cita explícita al gènere –un toc Leone–, de la mateixa manera que pun­tua el camí amb altres referències més ines­pe­ra­des –per exem­ple, un sam­pler gai­rebé lite­ral d'una famosa escena de La vida de Brian (1979)–, però el vin­cle amb el wes­tern arrela ben endins i fa que la pel·lícula dia­lo­gui amb la pre­ce­dent Los con­de­na­dos (2009). Si aque­lla era un wes­tern cre­pus­cu­lar que exhu­mava i posava en qüestió una mito­lo­gia –la de l'heroi–, al mateix temps que es pre­gun­tava com fer cinema polític a hores d'ara, Los pasos dobles té certa con­dició de prewes­tern sobre l'ori­gen d'un mite (el foras­ter que s'inte­gra fins a tal punt en la cul­tura indígena que esdevé mite fun­da­ci­o­nal –i para­do­xal– d'aque­lla) i sobre les reen­car­na­ci­ons del tema en la poste­ri­tat. La polèmica gene­rada per la Pet­xina d'Or va dei­xar en l'aire una pre­gunta solemne: Què és el Cinema? Los pasos dobles no dóna una res­posta dogmàtica, però traça les línies d'un mapa pos­si­ble, on les línies fron­te­re­res entre ficció i docu­men­tal, poe­sia i prosa, humor i trans­cendència són tem­po­ral­ment aixe­ca­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.