Vida replicada

Fins a quin punt ten­dim a repe­tir models i, per tant, fins a quin punt estem pre­des­ti­nats? Aquesta qüestió cons­ti­tu­eix l'eix cen­tral de l'espec­ta­cle Dinou, el debut de l'autor gironí Fer­ran Joan­mi­quel, amb direcció de Car­les Fernández Giua, a l'ama­ble recer del pro­jecte de pro­ducció de La Pla­neta, que hi ha apos­tat. Joan­mi­quel no pretén en abso­lut ofe­rir res­pos­tes, només exposa dub­tes a través de la història d'en Cesc, un ado­les­cent que, de manera incons­ci­ent, va repli­cant una rere l'altra les fites vitals del seu difunt pare. Això dóna peu a l'autor –poten­ciat per diver­ses opci­ons de la direcció– a esta­blir un joc dramàtic de paral·lelis­mes prou interes­sant que, sense ser gaire com­plex, obliga el públic a estar atent si no vol per­dre's alguna cosa. El fet que la mare i la pro­fes­sora d'en Cesc, i la seva xicota ofi­cial i l'ofi­ci­osa siguin inter­pre­ta­des per les matei­xes actrius, reforça aquest paral·lelisme i l'efecte de repe­tició que tant l'autor com el direc­tor cer­quen.

La caixa escènica hi és total­ment des­pu­llada, negra, tot just cinc cadi­res arren­gle­ra­des al fons, dues por­tes, qua­tre atu­ells que s'uti­lit­za­ran per repre­sen­tar els àpats, i una curi­osa taula de dues fulles, que giren de manera inde­pen­dent, moble del qual es fa un ús inten­siu, ja sigui per crear els diver­sos plans, ja sigui per can­viar les loca­lit­za­ci­ons de les esce­nes. Això, i una encer­tada il·lumi­nació que, junt amb l'atmos­fera sonora cre­ada, resulta fona­men­tal per tal de situar el lloc de l'acció amb l'ajut pun­tual d'alguna pro­jecció.

És com­pli­cat par­lar sobre el con­tin­gut d'aquesta peça, que em va sem­blar que tenia un final un pèl confús, sense reve­lar-ne carac­terísti­ques que podrien espat­llar la sor­presa a l'espec­ta­dor que no l'ha vista, ja que hi ha alguns girs argu­men­tals que per­me­ten man­te­nir la tensió dramàtica pre­cisa per crear expec­ta­ti­ves entre el públic. Les esce­nes se suc­ce­ei­xen, de manera no necessària­ment cro­nològica, sepa­ra­des per breus fos­cos, men­tre la majo­ria d'intèrprets s'estan gai­rebé sem­pre a l'esce­nari, asse­guts. S'inter­ca­len els plans de l'acció, i de la rea­li­tat es passa al somni o l'al·luci­nació, amb breus monòlegs dels mem­bres de la família del pro­ta­go­nista –se'n podrien dir diàlegs amb el buit–, inclo­ent-hi el mateix pro­ta­go­nista, que dei­xen clara la petja que el pare i marit absent ha dei­xat en els qui l'han envol­tat, la seva pro­funda influència en la tra­jectòria vital de tots ells.

El tre­ball de Joan­mi­quel té alguns punts de con­tacte, en aquesta obra, amb dra­ma­turgs de la dar­rera for­nada, per temàtica i per estruc­tura, com ara Jordi Casa­no­vas i Car­les Mallol, però mal­grat això s'hi albira un uni­vers propi, sense ànim de ser con­des­cen­dent, encara una mica vacil·lant i amb el qual s'hi iden­ti­fi­ca­ran espec­ta­dors d'una deter­mi­nada gene­ració, men­tre que els més grans s'ho mira­ran amb certa distància. Els per­so­nat­ges tenen un punt este­re­o­ti­pat –ado­les­cents deso­ri­en­tats; les noies són més madu­res que els nois; la mare té quel­com de dese­qui­li­brat...–, que els fa pre­vi­si­bles, i això difi­culta la cre­ació d'emoció, però els intèrprets, d'una esplèndida joven­tut, els encar­nen amb prou solvència com per ator­gar-los ànima, de manera que en resulta un con­junt força homo­geni. El més jove de tots, Nil Car­do­ner, amb 13 anys i una tra­jectòria gens menys­pre­a­ble en l'àmbit dels seri­als tele­vi­sius, actua amb una natu­ra­li­tat sor­pre­nent; Laura Pujolàs vessa força i ener­gia i Jas­mina Gar­cia, dolçor; Pau Vinyals com­pon amb encert un fume­tes poca-solta, i Albert Carbó i Cris­tina Cervià, la més expe­ri­men­tada, fan el seu paper amb moltíssima cor­recció.