‘Post mortem'

Hi havia una llum mòrbida i atu­rada dins la sala. La gent pas­sava amb un cert aire de pro­cessó reve­ren­cial. Veníem de fora, d'un temps enso­pit en què la terra, encara humida, mar­cava el dem­ble inte­rior, l'alè vital, el ritme pau­sat i la res­pi­ració callada dels espec­ta­dors. I ens anàvem asse­ient col­pe­jats per un cert estat de cerimònia litúrgica. Rere el teló vellu­tat sabíem que hi havia un sepul­cre de cris­tall, i que l'urna mortuòria era coberta per un mantó de flors natu­rals. Que l'espec­tre de la mort hi surava. Que cadascú pro­ba­ble­ment pen­sava en els seus morts, men­tre la llum cedia a una fosca entera. Negra nit, inco­mo­di­tat i silenci. Mur­mu­ris i res­pi­ra­ci­ons talla­des pels pri­mers acords de la música d'orgue, intensa, obses­siva, dura, d'una mono­dia llarga, incu­ra­ble. L'olor pene­trant, intensa, de flors muti­la­des no cedia. Un raig de llum, gai­rebé ine­xis­tent, mullava el retall d'una tomba alta a la penom­bra. Sota les belles flors alguna cosa bellu­gava, els mem­bres d'un cos que tor­nava a res­pi­rar, una mà, el braç, el ros­tre, len­ta­ment, el regres­sar... Pre­pa­ra­tio mor­tis: què es pot dir d'aquest espec­ta­cle des­con­cer­tant que no l'estro­pe­lli fins a fer-lo tor­nar insig­ni­fi­cant? Tinc la sen­sació que Jan Fabre ens va una mica ample a tots, perquè té aquest do espe­ci­al­ment arris­cat d'ampliar els horit­zons de qual­se­vol gènere que abordi la seva mirada. Es pot com­pren­dre aquesta gran faci­li­tat a mes­clar for­mes, inno­vant; tren­cant les con­ven­ci­ons tea­trals de manera tan radi­cal; explo­rant un munt de pos­si­bi­li­tats core­ogràfiques que vacil·len entre la per­for­mance, la core­o­gra­fia, el tea­tre, la dansa, l'art visual, etc., que es com­po­nen i es des­com­po­nen a pler, i que aca­ben sem­blant, per ano­me­nar-ho d'alguna manera, ins­tal·laci­ons de vida? L'únic que sem­bla clar és l'objecte de la inves­ti­gació: el cos, en totes les seves vari­ants, for­mes i estats. I això és un cant a la vida.

Pre­pa­ra­tio mor­tis sem­bla con­tes­tar a una pre­gunta: com evi­tar la festa de la mort? Cele­brant la vida! D'aquesta manera retorna al viure la bellíssima Lisa May, espol­sant-se la mort des de l'inte­rior d'una tomba de flors; dan­sant i tas­tant l'esclat vio­lent d'aquesta existència recu­pe­rada, plena d'un ero­tisme irre­fre­na­ble; follant-se lite­ral­ment les tiges flo­ri­des en un ves­sa­ment sexual rude, com si volgués fon­dre's en la natura exu­be­rant que l'envolta. D'altra banda, tan­cada dins l'urna de vidre i nua, com en una cova pre­històrica, la vida, de nou, torna altra vegada, l'alè vital del mateix cos que muda i s'expressa entre papa­llo­nes, dibui­xos i flors, en una pre­ci­osa i cris­tal·lina sim­bo­lo­gia estètica.

Tan­ma­teix, veient la bellesa impac­tant i l'estu­por que causa l'espec­ta­cle, Fabre sem­bla més un home del quat­tro­cento i pre­ra­fa­e­lita, abso­lu­ta­ment des­sa­cra­lit­zat, que un artista con­tem­po­rani. Però el que més valoro, dei­xant de banda la potent visu­a­li­tat, és la sug­gestió i l'espai men­tal que deixa a l'espec­ta­dor, al qual és impos­si­ble no pro­jec­tar-hi el món inte­rior propi, cul­tu­ral i estètic. Pre­pa­ra­tio mor­tis és com un sol noc­turn, una explosió de bellesa i vida, plena de com­po­nents estètics i visu­als impon­de­ra­bles, enllà de la mort.