Voraviu rítmic

Randy Wes­ton és un il·lus­tre ves­tigi dels gegants del jazz. Els seus 85 anys, lluny de ser un con­di­ci­o­nant o una excusa vene­ra­ble per jus­ti­fi­car les limi­ta­ci­ons d'un home ancià, resulta que són un al·lici­ent que l'enri­queix en talent, inten­si­tat i savi­esa. I així ho vam poder gau­dir, mera­ve­llats, a Luz de Gas. Pocs músics com aquest ren­ta­plats d'un res­tau­rant de Har­lem als anys qua­ranta, s'han sabut sub­mer­gir en les inte­ri­o­ri­tats sono­res del con­ti­nent africà i extreure'n el més obert dels som­riu­res (Afri­can sun­rise). De la mateixa manera que fidel als seus prin­ci­pis bop­pers, també ha tin­gut la capa­ci­tat d'home­nat­jar un dels pares d'aque­lla revo­lució, Dizzy Gilles­pie, evo­cant l'essència afro­cu­bana del seu per­cus­si­o­nista de capçalera amb la peça Chano Pozo. Aques­tes dues com­po­si­ci­ons van ser les que van capi­ta­lit­zar el magnífic con­cert. Al seu cos­tat es tro­bava el con­tra­baix pro­digiós d'Alex Blake, un músic que es pas­seja per les qua­tre cor­des amb una agi­li­tat i una força que con­ta­gia l'entu­si­asme. I per donar-li la rèplica, el per­cus­si­o­nista Neil Clarke va col­pe­jar els cuirs amb pal­mells, punys, dits i col­zes trans­me­tent la poe­sia de tots els rit­mes escrits. I és que és en el vora­viu del ritme on es troba el gran secret de la jazzística de Randy Wes­ton, un músic immens d'un mis­ti­cisme ter­re­nal que podria ser la síntesi entre el pri­mer Monk i l'últim Col­trane.