Crítica
teatre
Terroristes que neixen estrellats
Per aquests verals, potser perquè és el darrer referent que tenim, quan en teatre es parla de barrejar terrorisme amb comèdia, el referent més immediat és Product de Mark Ravenhill. Primer, el que va interpretar ell mateix, en el marc de Temporada Alta. Després, el que va bastir Julio Manrique amb David Selvas, Norbert Martínez i Mireia Aixalà / Sandra Monclús, que va esdevenir un èxit. L'humor de Product –que es tornava en ironia i sarcasme gairebé sempre–, en què el terrorisme no era el basc, sinó el d'arrel islamista, era molt més feridor perquè tenia una evident voluntat de crítica social envers la por a la diferència, els fanatismes i fins i tot les grans superproduccions d'acció de Hollywood. És una comèdia esbojarrada, però molt menys elaborada dramàticament que la que ens ocupa.
Burundanga és una comèdia que, malgrat l'element terrorista, resulta força més amable. No és convenient desvetllar gaires coses de la peça, si no és que es vol aniquilar la gran part de l'atractiu. No és una gran obra de teatre, ni tampoc ho pretén. Més aviat és una comèdia ben construïda, amb girs argumentals que delaten a les clares l'autoria de Jordi Galceran i una direcció recognoscible de Jordi Casanovas, força atent al ritme, un element indispensable, i amb una visió global que homogeneïtza una peça que compta amb tots els elements per esdevenir un clàssic en el repertori de grups joves amateurs. No perquè sigui senzilla d'interpretar, que no ho és, perquè requereix un treball notable de conjunt, sinó perquè és molt llaminera. Segurament, aquest Burundanga –denominació colombiana d'una droga anomenada escopolamina, que en la peça té un paper crucial malgrat que s'administra en dosis realment letals– esdevindrà un èxit d'aquells que a Barcelona provocarà que alguna productora potent s'hi fixi i la vulgui exhibir en algun dels seus espais, com ha passat amb altres produccions.
El treball dels intèrprets, la majoria, tret de Carles Canut, membres de la companyia Flyhard, de Jordi Casanovas, és correcte. Roser Blanch és Berta, una jove que es troba en un atzucac, ja que ha quedat embarassada del xicot, del qual descobreix massa tard que és un terrorista. Clara Cols és la Sílvia, la companya de pis de la Berta, un prototip, una estudiant de farmàcia repel·lent amb un comportament semblant al de James Cagney a la magistral comèdia Un, dos, tres (Billy Wilder, 1961), amb petar de dits autoritari inclòs. Blanch i Cols, acostumades a treballar juntes, tenen un nivell de compenetració que afavoreix l'obra. S'hi afegeixen Pablo Lammers, en Manel, el xicot de la Berta, discret, amb uns quants problemes de dicció, i Sergio Matamala, que és Gorka, l'amic d'en Manel. Habitualment actua en castellà i Burundanga no és cap excepció. Es dóna la circumstància que encaixa amb el seu personatge. Hi manca encara Carles Canut, que aporta experiència i solidesa, contrapunt còmic que ho arrodoneix tot plegat segellant la fi d'ETA. En definitiva, un bon entreteniment.
