Veu al caliu

El calen­dari ha jugat una mala pas­sada al Fes­ti­val del Mil·lenni, que a última hora va haver de tras­lla­dar el con­cert de Dianne Ree­ves –pre­vist a la sala Simfònica de l'Audi­tori (2.200 seients)– a la sala Oriol Mar­to­rell (600 loca­li­tats). És molt pro­ba­ble que la can­tant nord-ame­ri­cana no dis­posés de més dates lliu­res que la que li ofe­ria aquesta set­mana de la Imma­cu­lada Con­cepció. La direcció artística va apos­tar fort, però en aquesta ocasió la for­tuna no els va com­plaure. Per evi­tar la trista imatge de les buta­ques bui­des, convé valo­rar l'encert de tras­lla­dar l'actu­ació a un espai més ajus­tat a la con­vo­catòria. Una decisió que va per­me­tre viure en pro­xi­mi­tat el reci­tal d'una de les grans veus del jazz con­tem­po­rani i, tot i que també es feien notar algu­nes cla­pes de seients buits, es va poder pal­par i assa­bo­rir millor el caliu de la pro­posta. Segu­ra­ment no sigui un con­sol per als que només es fixen en els números, però quan es van apa­gar els llums de la sala i –després d'una peça ins­tru­men­tal– va aparèixer la can­tant en escena, la màgia de l'artista va ate­nuar la fiblada de la pun­xada. Les facul­tats vocals de Dianne Ree­ves són mera­ve­llo­ses. No tan sols pel seu impres­si­o­nant domini del scat (impro­vi­sar amb la veu com a ins­tru­ment), sinó per la sub­ti­lesa, l'elegància i la per­so­na­li­tat d'un estil obert a tot tipus de regis­tres. Tant li fa que el reper­tori es trobi far­cit de les nada­les més tòpiques com que intenti des­a­fiar la mateixa Billie Holi­day (Don't explain), tota melo­dia que la Ree­ves es porta a la gola adqui­reix una reno­vada i seduc­tora capa­ci­tat d'atracció. La seva és d'aque­lles veus que faria sonar com els àngels fins i tot la llista de la com­pra. Pot­ser els del Mil·lenni merei­xen un sus­pens en estratègia, però un excel·lent en cri­teri artístic.