Evans pel calidoscopi

David Men­gual és un d'aquells irre­duc­ti­bles que quan s'hi posen és per fer-la grossa. Con­tra­bai­xista, pia­nista, com­po­si­tor i ara també direc­tor, ha ver­te­brat sep­tets, nonets, i ha impul­sat pro­pos­tes mul­ti­dis­ci­plinàries –poe­sia, foto­gra­fia, música– com la mai prou rei­vin­di­cada Deriva. Ara ha bui­dat un cop més el seu pap cre­a­tiu i ens ha obse­quiat amb dos pro­jec­tes –Mai­tia i Uni­vers Evans– que li han val­gut amb tot merei­xe­ment la dis­tinció com a com­po­si­tor de l'any per l'Asso­ci­ació de Músics de Jazz i Música Moderna de Cata­lu­nya –AMJM–. Al Jam­bo­ree va eixam­plar el seu esce­nari per aco­llir pre­ci­sa­ment l'ago­sa­rada pro­posta amb què extra­pola la música de Bill Evans a les dimen­si­ons d'una big band. Una tasca en què ha tro­bat la com­pli­ci­tat d'un veterà aliat com Joan Díaz, que s'ha fet càrrec dels arran­ja­ments i que ja va demos­trar tenir bona mà sobre l'obra del pia­nista en el seu magnífic pro­jecte We sing Bill Evans. Com també ha estat bàsica la con­tri­bució del col·lec­tiu Jaz­zen­viu de Sant Cugat, del qual Men­gual ha extret el talent d'una nova gene­ració de músics que són els que inte­gren la Free Spi­rits Big Band. Amb tots aquests ele­ments en joc va arren­car el con­cert amb un iden­ti­fi­ca­ble Waltz for Deb­bie que posava la mel a les oïdes. Més com­promès va ser el nexe entre les peces Epi­lo­gue i Let­ter you, on es va tro­bar a fal­tar més deter­mi­nació i acti­tud per part d'uns músics massa pen­dents del faris­tol. La màgia va retor­nar amb els arran­ja­ments de Sergi Vergés sobre Samu­rai Hee-Haw de Marc John­son i va que­dar reflec­tit un uni­vers Bill Evans frag­men­tat i mul­ti­pli­cat com el tren­cadís de vidres dins un cali­dos­copi. L'actu­ació va cul­mi­nar amb dues peces inèdites: un ori­gi­nal de Joan Vidal –Fal­guera– d'impac­tant aroma medi­terrània i una com­po­sició de Dani Pérez que suposa la pri­mera incursió de Chi­quito de la Cal­zada en el bati­bull del jazz. Impres­si­o­nant.