Híbrids

Tot arri­bant “al ras” –com diria el poeta J.V. Foix– em vaig tro­bar que a l'entorn meu només hi havia híbrids. Els híbrids són aque­lles coses, ens o fets que no són el que sem­blen i el que sem­blen no ho són; és quel­com d'inde­fi­nit en la defi­nició, és allò que no té límits pre­ci­sos mal­grat que l'únic aspecte que té i ofe­reix són uns límits ben con­crets.

Un híbrid biomòrfic és l'orni­to­rinc, aquell ani­mal que pon ous i alleta la cria que en surt; el mani­e­risme renai­xen­tista italià i cen­tre­eu­ro­peu que pin­tava des del foc les for­mes més con­cre­tes i pre­ci­ses; el moder­nisme català i euro­peu que per­fi­lava amb gran i abso­luta pre­cisió lineal les pas­si­ons més sub­tils i rebus­ca­des. I també són híbrids tots els par­tits polítics actu­als d'arreu, que tenen un poder real que els és impos­si­ble i són incapaços d'exer­cir i que opten per o deter­mi­nen unes acci­ons de govern que no tenen capa­ci­tat d'implan­tar.

Ens tro­bem al bell mig d'un món d'híbrids, rea­li­tats biològiques o cul­tu­rals que no serien per­ju­di­ci­als per a res ni ningú si aques­tes situ­a­ci­ons d'inde­fi­nició, que per prin­cipi els jus­ti­fica, fos­sin real­ment de tran­sició d'una cosa a una altra just en el moment en què el dei­xar de ser implica ja que s'és quel­com de dife­rent. Els híbrids són el moment equi­li­brat del dese­qui­li­bri que és tota rea­li­tat. L'híbrid, quan perd la funció nodal, es des­com­pon, dege­nera, esdevé nefast i per­ju­dica les noves rea­li­tats, impe­dint-los que es con­cre­tin en fruits pre­ci­sos, clars i aptes.