Batuta amb tremp

Els grans cicles acos­tu­men a ser fidels a deter­mi­na­des orques­tres, que ens visi­ten sovint amb direc­tors can­vi­ants. Ibercàmera ha estat fidel a un gran direc­tor com és Lorin Maa­zel, direc­tor ame­ricà nas­cut a França el 1930 que ja ha actuat, amb aquesta, quinze vega­des en el cicle, al cap­da­vant de cinc orques­tres dife­rents. Els músics de l'Orques­tra de París han triat el refi­na­ment i la batuta expe­ri­men­tada de Maa­zel per ofe­rir un pro­grama amb música de Ravel amb l'addi­ta­ment d'una obra popu­lar: L'apre­nent de brui­xot, de Paul Dukas. Segons explica David Puer­tas en el pro­grama de mà, el com­po­si­tor, molt exi­gent, va cre­mar la majo­ria de les seves obres, i en va dei­xar per a la poste­ri­tat poc més d'una dot­zena. La pri­mera part la van omplir un conte infan­til orques­trat, Ma Mère l'Oye i el Tzi­gane, tots dos de Ravel, lleu­gers i sub­tils, en què va con­fiar el rol de violí solista al con­cer­tino de l'orques­tra, que va bri­llar més amb el diàleg amb ella que en els frag­ments en soli­tari. En la segona part van arri­bar les obres majors: la refe­rida de Dukas i la Rhap­so­die espagnole (1907) de Ravel, que sem­bla situar-se entre la jota de La Dolo­res (1895) de Bre­ton i la del Som­brero de Tres Picos (1917) de Falla. El punt àlgid va ser la dar­rera obra, La Valse, també de Ravel, en què Maa­zel, amb certa par­simònia, va anar des­gra­nant tota la seva riquesa melòdica i tímbrica, que a vega­des queda ofe­gada en les inter­pre­ta­ci­ons més acce­le­ra­des però que va patir una certa fre­dor. La pro­pina, uns bri­llants frag­ments de la suite L'Arlésienne de Bizet, va ser espa­ter­rant. El geni del com­po­si­tor va omplir l'Audi­tori, el públic del qual va gau­dir de la gran qua­li­tat de l'orques­tra i el tremp del seu direc­tor.