Aida coratjosa

Ningú podrà acu­sar mai els Amics de l'Òpera de Saba­dell de manca de coratge davant les adver­si­tats. En un temps de pres­su­pos­tos escapçats sense pie­tat, afron­tar una obra com­plexa i cara com Aida en un tea­tre amb mol­tes limi­ta­ci­ons tècni­ques i d'espai, i, a més, en la mateixa tem­po­rada en què el Liceu pro­grama aquest títol –sal­vat del des­as­tre sense pal·lia­tius de l'ERO–, pot sem­blar un suïcidi. A l'hora de la veri­tat, els resul­tats artístics van ser més que dig­nes.

Veu car­nosa i fle­xi­ble, segura en tots els regis­tres, api­a­nant com ben poques fan avui en dia el do agut d'O patria mia, fra­seig expres­siu: l'Aida de Yan­nick-Muriel Noah va domi­nar sense pro­ble­mes el repar­ti­ment, sobre­tot al cos­tat d'un Radamès, Jy Myung Hoon, d'expressió monolítica, massa pen­dent de lluir aguts i amb una visi­ble fatiga al quart acte. Laura Vila va resol­dre sense gaire ensurts el repte d'Amne­ris, però en aquesta etapa pri­me­renca de la seva car­rera abor­dar un paper així és una teme­ri­tat. Ismael Pons va des­ple­gar amb auto­ri­tat el seu con­tun­dent ins­tru­ment com a Amo­nasro i Ivan García va ser un Ram­fis de notòria potència. La lec­tura musi­cal d'Elio Orci­uolo va ser rec­tilínia, sense mean­dres, i a pas de marxa, amb una orques­tra que va anar de menys a més i un cor molt més com­pacte que d'habi­tud.

La pro­ducció escènica de Car­les Ortiz, mal­grat una direcció d'actors con­ven­ci­o­nal al cub, va crear la il·lusió que vèiem una Aida menys aus­tera del que en rea­li­tat era, amb la ines­ti­ma­ble col·labo­ració del Ballet Color Dansa i, sobre­tot, de l'escenògraf Jordi Galo­bart, capaç de treure inu­si­tat pro­fit de qua­tre ele­ments.