Història d'un cavall

Amb la pan­ta­lla en negre, el nar­ra­dor recorda que el 3 de gener del 1889, en una plaça de Torí, Nietzche va abraçar-se plo­rant a un cavall. Aquest havia de tirar d'un carro, però no es movia, tot i els cops de fuet del cot­xer. Hi afe­geix que la història (a par­tir d'aquell moment, el filòsof va cap­bus­sar-se en una boge­ria muda) fa “pudor” de tan expli­cada men­tre que del cavall no se'n sap res. Ales­ho­res, enmig d'un tem­po­ral de vent, es fa visi­ble un cavall tirant d'una car­reta en un pla seqüència que con­ti­nua fins a una casa. D'aquesta, o més con­cre­ta­ment del seu esta­ble, el cavall no se'n mourà més. Tam­poc l'últim film de Béla Tarr (el cine­asta hon­garès ho ha anun­ciat davant la impo­sició d'haver-se de pas­sar al digi­tal) que, en tot cas, també fa pre­sent el pai­satge que es divisa des de la fines­tra d'una casa aïllada habi­tada per un home, amb una part del cos immo­bi­lit­zada, i la seva filla. La història (perquè també n'hi ha d'història, mal­grat que no ho apa­renti a través de la repe­tició dels ritu­als quo­ti­di­ans d'aquest àmbit domèstic) que vol expli­car és aquesta: un pare i una filla (i un cavall que no es vol moure) con­fi­nats en un lloc aban­do­nat durant un tem­po­ral. Història d'uns obli­dats que inten­ten sobre­viure men­jant (només) pata­tes bulli­des fins que (també) el foc s'apaga. La pro­gressió dramàtica és impla­ca­ble. Ni un bri d'espe­rança. Tot va cap a la fos­cor. Abans, cada imatge mos­tra que ha estat pen­sada: cada enqua­dra­ment, cada presència d'un objecte o d'un sub­jecte, cada trac­ta­ment de la llum. L'espec­ta­dor que hi entra assis­teix boca­ba­dat a aquesta experiència estètica. Només una sen­sació d'estra­nyesa lli­gada a un antic dubte: es pot fer este­ti­cisme amb la misèria?