Primavera de cançó

La cançó com­pro­mesa és un gènere que mil cops s'ha vol­gut mort i enter­rat, i mil cops ha rea­pa­re­gut. Bar­na­sants és un dels pocs espais on hi té un lloc natu­ral, i ho demos­tren pro­pos­tes com les de Cesk Frei­xas i Pau Ala­ba­jos, que van pre­sen­tar-hi una pro­ducció de la qual en que­darà constància en un disc en directe.

Tots dos van defen­sar el seu reper­tori amb veu i gui­tarra, bus­cant, segons van dir, l'essència de la cançó. El repte és majúscul: per molt bona que sigui la matèria pri­mera, és com­plex man­te­nir el tempo del reci­tal durant dues hores, a no ser que, a més de bon com­po­si­tor i can­tant, el qui s'ho pro­posa sigui també molt bon ins­tru­men­tista. El del Penedès i el de Tor­rent es defen­sen amb les sis cor­des, però no excel·lei­xen, i aquest és pot­ser el seu punt feble. Perquè de cançons n'hi ha, i el públic se les ha fet seves. D'Ala­ba­jos van ser molt core­jats temes com Inven­tari o Tinc una mania incon­fes­sa­ble, i de Frei­xas, Diuen –rei­vin­di­cació del can­tau­tor en temps de renúncies– o La petita ram­bla del Poble Sec. El jove can­tau­tor va estre­nar un tema nou: Cançó per l'Abril, una versió en clau segle XXI del No és això de Llach que sem­bla dedi­cada a les mit­ges tin­tes de l'auto­de­no­mi­nat Govern dels Millors. Hi va haver temps per rei­vin­di­car els clàssics: d'Ovidi Mont­llor van sonar Ais –per cri­dar a la vaga del 29 de març– i La samar­reta. I de Rai­mon i Llach, Al vent i L'estaca. El moment més àlgid, dos him­nes: Abril de 1984, de Frei­xas, i Utòpics, ide­ia­lis­tes i inge­nus, d'Ala­ba­jos, con­ver­tida en emblema d'una Pri­ma­vera Valen­ci­ana en vies d'escam­par-se arreu dels Països Cata­lans. Pri­ma­vera –també– de cançons.