Voluntat de denúncia

La ven­tada Lars­son va dei­xar oberta la porta per la qual han entrat a car­re­ta­des a Cata­lu­nya una gran quan­ti­tat de títols que tenen en comú haver estat escrits a l'àrea de Noru­ega, Finlàndia, Suècia i Dina­marca i la pos­si­bi­li­tat de ser eti­que­tats –ni que sigui a cops de mar­tell– com a novel·la negra. En bona part dels casos també es com­prova que el cognom de l'autor acaba en -ssen o -sson o que du dièresis en llocs estranys.

L'existència de qua­li­tat intrínseca no és un tret que com­par­tei­xen abso­lu­ta­ment tots els lli­bres del Nord que s'han traduït al català, però això no vol dir que no hi hagi títols que sí que paga la pena de conèixer, de lle­gir.

Tres segons cau a la banda dels pro­duc­tes interes­sants. Hi ha dues raons que per­me­ten expli­car-ho. La pri­mera és estric­ta­ment mate­rial. La novel·la –llarga– està ben escrita: l'acció es pre­senta de manera contínua; està ben orques­trada; l'atenció que reben els dife­rents per­so­nat­ges pro­ta­go­nis­tes es repar­teix en quan­ti­tats i moments cor­rec­tes; els pro­ce­di­ments poli­ci­als que actuen com a fona­ments apa­rei­xen com a creïbles; els estra­ta­ge­mes nar­ra­tius dels autors pas­sen rao­na­ble­ment inad­ver­tits; l'ambi­en­tació gene­ral de la novel·la i dels dife­rents epi­so­dis nar­rats és con­vin­cent. Hi ha feina feta, ben feta, de part dels dos autors, que, de fet, són la segona de les raons que ava­len el text.

Un d'ells –Ros­lund– té el peri­o­disme com a dedi­cació de referència, però la seva bio­gra­fia demos­tra que no només és un peri­o­dista –també es podria dir que, en rea­li­tat, és un bon peri­o­dista, no només un peri­o­dista–. L'altre autor –Hellström– és un excon­victe refor­mat. Tots dos homes es van conèixer a través d'una enti­tat dedi­cada a l'ajuda a la rein­serció social, i d'aque­lla presa de con­tacte n'ha sor­tit un duet lite­rari que fa anar les mans amb eficàcia.

Part de Tres segons trans­corre men­tre un dels per­so­nat­ges prin­ci­pals està empre­so­nat. L'experiència de Hellström i la feina de docu­men­tació duta a terme a l'hora de pre­pa­rar la novel·la acon­se­guei­xen que si no és cert el que des­cri­uen, sí que ho sem­bli. És, aquest, un exem­ple que ajuda a expli­car el poten­cial de la novel·la: la con­vicció que trans­me­ten les seves pàgines no té un únic objec­tiu –dis­treure el lec­tor–, també hi ha una intensa volun­tat de denúncia.