L'home que llegeix Tabucchi

L'home que lle­geix Tabucchi sota la morera d'un mas, un dia d'estiu, pres d'una al·luci­nació pot­ser, de sobte és a Lis­boa. Hi és pre­sent, en aquest viatge, el sen­tit tràgic de la cir­cumstància històrica, és clar, com hi són pre­sents les cançons de Car­los do Carmo, d'Amàlia o de la jove Car­minho.

Aquest matí Lis­boa és una ciu­tat plena de per­so­nes que han des­a­pa­re­gut de la seva vida: fan­tas­mes lite­ra­ris d'escrip­tors, arqui­tec­tes o músics morts les vides dels quals ell ha glo­sat en tex­tos llu­mi­no­sos que, per un ins­tant, els han tor­nat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua, / Hoje vi nelas a som­bra / Que me pare­cia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l'antic camió con­ver­tit en botiga de dis­cos de Rua do Carmo. Es tracta d'això, diu Mon­teiro Rossi, de no evi­tar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les cer­ti­tuds de la llum meri­di­o­nal.

Fati­gat per la calo­rada, l'home que lle­geix Tabucchi és a Rua Augusta. El cal­ce­teiro que arre­gla par­si­mo­ni­o­sa­ment la vorera li diu que es tre­gui l'ame­ri­cana si té calor, que no és el pri­mer que ho fa, aquí. “Com ho sap això?”, li pre­gunta. “És fàcil. Pas­sat l'arc giri a l'esquerra, entri a Mar­tinho da Arcada i pre­gunti-ho. Ho saben molt bé, ells.” L'home es treu la jaqueta, seu a la ter­rassa i demana una lli­mo­nada amb molt de sucre. Hi ha gavi­nes a l'horitzó del riu, els cacil­hei­ros sal­pen lents d'Almada. La vida no és més que un dia nor­mal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a dar­rera hora de la tarda. L'únic que no es pot per­dre aquí és l'assos­sec.

L'afany amb què l'home que lle­geix Tabucchi busca per lar­gos i ruas lis­bo­e­tes el record de tots aquells que un dia va amor­ta­llar literària­ment és un somni blanc, un anhel encès amb Afirma Pereira, sos­tin­gut amb Rèquiem (Edi­ci­ons 62) i clara­ment defi­nit amb Pes­so­ana mínima (Imprensa Naci­o­nal). La mort és un viatge erràtic per car­rers calo­ro­sos i buits. És un dia per les taver­nes del Chi­ado i els cafès d'A Baixa pen­sant en el poema que mai no s'escriurà, perquè ja l'escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciu­tat d'aquesta tan necessària tran­quil·litat. És ara que, per fi, ja ha cone­gut el destí final de tots aquells sobre els quals ha escrit. És ara que pot anar a bus­car l'Anto­nio per anar a Largo das Por­tas do Sol a pren­dre una gin­jinha. La cir­cumstància és tràgica, sí, però la vida con­ti­nua des­cab­de­llant-se calma per Figueira.