Qualitat per a majories

Ara que la mort d'Anto­nio Tabucchi torna a posar d'actu­a­li­tat la seva obra, se m'acut una reflexió. Què fa que escrip­tors d'indis­cu­ti­ble solvència només arri­bin al gran públic a través d'una única obra? Em pre­gunto a quin nivell es par­la­ria avui de l'il·lus­tre pro­fes­sor i autor italià si la novel·la Afirma Pereira no li hagués donat popu­la­ri­tat, reforçada per la pel·lícula.

Tabucchi és el para­digma de l'intel·lec­tual de pres­tigi, pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura por­tu­gue­ses, fer­vent estudiós de l'obra de Pes­soa, amb llarga labor a les uni­ver­si­tats ita­li­a­nes i amb mitja vida a Lis­boa, ciu­tat d'adopció, on va escriure la major part de la seva obra, amb pre­do­mini de relats, gènere que con­si­de­rava la forma tan­cada per excel·lència i l'ideal per expres­sar el que tenia per dir. Ho demos­tren els seus lli­bres de nar­ra­ci­ons com El joc del revés, Petits equívocs sense importància, El fil de l'horitzó i el dar­rer, El temps enve­lleix de pressa. Són tex­tos que res­pi­ren intel·ligència i un vast conei­xe­ment de la cul­tura euro­pea, a més d'una hàbil ela­bo­ració for­mal, amb vari­e­tat de recur­sos nar­ra­tius. Més enllà de la rea­li­tat visi­ble, Tabucchi s'interessa per l'altre cos­tat de les coses, la repre­sen­tació i els seus miralls. Una lite­ra­tura que reclama la par­ti­ci­pació activa del lec­tor, no apta per als viat­ges en metro.

I tot d'una publica una novel·la que el fa sal­tar dels cer­cles mino­ri­ta­ris als devo­ra­dors de best sellers de qua­li­tat. Afirma Pereira gua­nya ràpida­ment addic­tes, es lle­geix amb una enve­ja­ble fluïdesa i al cap d'un any ja té una digna versió cine­ma­togràfica que l'acaba d'impul­sar. Després escriu altres novel·les, com El cap per­dut de Damas­ceno Mon­teiro i Tris­tano es mor, però cap fa ombra a l'entra­nya­ble peri­o­dista Pereira.

Què deter­mina el tomb en la recepció d'un autor? Amb quins ingre­di­ents es cuina un èxit així? Pri­mer, té un bon pro­ta­go­nista: Pereira és un home gris, vidu, afa­ble, de fàcil empa­tia amb el lec­tor. Segon, té una sòlida història de can­vis: res millor que posar Pereira en con­tacte amb una pare­lla d'acti­vis­tes joves que el por­tin al com­promís polític. Però la clau de volta és el punt de vista per expli­car-nos els fets: aquest inqui­e­tant nar­ra­dor tes­ti­moni que no para de recor­dar-nos que si diu això o allò és perquè ho afirma Pereira, i ell només fa de trans­crip­tor. Fins que al final se'ns reve­len els trac­tes entre autor i per­so­natge, segui­rem fidels a una trama absor­bent; dis­tinta dels mean­dres habi­tu­als dels relats de Tabucchi.

Sense esta­blir-hi com­pa­ra­ci­ons, la reflexió pot ser exten­siva al ressò obtin­gut per Umberto Eco amb El nom de la rosa. L'emi­nent filòsof i semiòleg deci­deix fer de novel·lista i munta una trama detec­ti­vesca canònica sobre un suport culte. L'esquer d'un enigma potent pot expli­car que els lec­tors cor­rents s'empas­sin tan­tes pàgines infor­ma­ti­ves. La prova és que en poste­ri­ors intents a Eco no se li han per­do­nat els empat­xos d'eru­dició.